La ruta dels tres països

El meu pas per la capital d’Holanda va ser breu però intens. Em vaig acomiadar de *Mieke i la seva companya de pis el divendres i em quedi a la seva casa una nit més per poder tenir dos dies complets en *Ámsterdam i sortir el dissabte. No em sento molt bé, crec que em constipat.

_DSC4684.ARW

_DSC4879.ARWÀmsterdam es mereix un post sol per a ella, però el meu viatge és llarg i no tinc temps, i perquè no dir-ho, energia en acabar el dia. Arribo a Rotterdam aquesta mateixa nit, intento provar sort com he fet a Anglaterra o Irlanda per passar la nit, però no vaig tenir sort. Per primera vegada en la meva vida com a viatger i com a persona em trobo amb personatges (per no cridar-los d’impresentables) que en intentar parlar amb ells et donen l’esquena, literalment. Haig de dir que m’ha passat poques vegades en total, entre 5 i 10 repartits entre Holanda i Bèlgica, no m’havia passat mai en la meva vida i realment estic bastant impressionat amb l’actitud d’aquests individus. De tota manera, i a pesar que la zona on els he trobat és reduïda no arriben ni al 1% de totes les persones amb les quals he parlat i relacionat.

Passo la nit com puc en Alexandrum shopping centre i visito Rotterdam l’endemà. Com a ciutat m’agrada més Àmsterdam, manté una arquitectura més autèntica i els barris es noten més antics. Però clar, tot té la seva explicació. Rotterdam va ser destruïda en la segona guerra mundial i per això els seus edificis són tan modernistes. Com a ciutat si us agraden les ciutats tipus New York o Frankfurt, amb gratacels de cristall, Rotterdam és la recomanada.

Felicito a la meva germana que era el seu aniversari i començo a tirar direcció_DSC4935.ARW suroest. Tinc en el mapa tres ponts i un ferri per passar el conjunt d’illes. Aconsegueixo passar dos aquest mateix dia, però el segon en comptes d’un pont en realitat és un monticle enorme de sorra on les autocarabanes paren a veure la posta de sol. En ocasions penso que viatjar en autocarabana és molt més fàcil, tenen un munt de llocs on apalancarse i passar la nit. Arribo a Renesse i començo a buscar lloc on dormir. És molt tard i temo que no ho aconsegueixi però al final la família de Martina m’acolliria.

Continu la ruta l’endemà, pas per l’església de Saint Jacob (Sant Jaume) consell dels meus dos nous amics i em faig foto oficial al costat del senyal de Santiago a 2500km. Els dies passen sense problemes, són assolellats però fa fred. Viatjar per Holanda és facilísim, tot súper pla i gairebé sempre recte al costat d’un canal… canal… recte… recte… canal… comences a comtar els arbres per no caure en un etern avorriment, llavors t’adones que aquest canal recte té menys arbres que l’altre canal recte així que… FOTRE! T’estas tornant boig Manel! Fora bromes, aquests dos països són molt recomanables, però difícils de mantenir un ritme elevat ja que són massa mentals. A mi em va millor entre muntanyes… Com les cabres!

Arribo a Bèlgica on m’acullen la família de Matilde. És impressionant conèixer gent tan bona pel món. Bèlgica va ser un pas molt ràpid, tant que me la passi en un dia! No m’ho podia creure. Acabava de visitar Bruixes, una ciutat suvenir on canviï el pneumàtic posterior per perill de rebentada. I a la tarda, per dormir, ja estava a la frontera amb França. De totes maneres diré que és una mica més difícil que Holanda, però contínua sent un país perfecte i per sort amb menys canals!

_DSC4970.ARW

En l’entrada de França va començar la calor i amb ell les meves energies. Sera per el sol que escalfa però aquí, a pesar que amb prou feines parlen anglès, em sento millor. El refredat que portava als països veïns s’ha anat i ja puc respirar millor. La costa francesa fins a arribar a Calais és pràcticament igual que Bèlgica, tota plana. Però en passar Calais la cosa canvia…  un puja i baixa constant em fa suar la cansalada.

Durant tot el viatge no havia tingut problemes mecànics, tampoc puc dir que fos un gran problema, però després de 1404km he aconseguit la meva primera burxada. Tota una odissea descobrir que has punxat havent dinat. Roda posterior… impossible reparar sense desmuntar tot l’equipatge. Trigo dues hores entre desmuntar, reparar, tornar a muntar i buscar un taller o benzinera on tingui compressor i inflar la roda a la pressió precisa. Reparat el problema continuo pel vaivé de muntanyes i vent en contra. Crec que han estat els dies més durs físicament que he tingut. Punxo el diumenge, viatge “normal” malgrat el vent el dilluns i dimarts al matí burxada en la mateixa roda… Per algun motiu es va moure la cinta que protegeix la càmera amb els cargols dels radis, l’incomprensible és que punxés un dia després i no immediatament…

Domingo… Tot tancat, busco una benzinera amb compressor en el taller_DSC5125.ARW que per sort l’home va obrir per a mi. Continuo la meva ruta direcció l’Havre. Vaig arribar mitjanament ràpid. Sobre les quatre estava buscant com accedir al pont de Normandia però sense èxit. Tenia 43km en el marcador i van arribar les sis de la tarda amb 65km i sense èxit. No sé quantes voltes li vaig donar al puñetero port però al final em vaig rendir i em vaig anar a la comissària a veure si em deixaven passar la nit allí i continuar l’endemà amb més ganes. Però els serveis públics, malgrat trobar-me amb bona gent amb ganes d’ajudar, no van servir de molt… bé si! Em van ensenyar exactament el camí per poder accedir al puñetero pont de Normandia i provar sort en Honfleur, poble aparentment més rural i amb majors possibilitats per a mi.

Ja em veieu, després d’una hora i escaig que vaig perdre allí pedalejant en direcció, una altra vegada, al “famós” pont. Em deurien pagar per tanta obstinació. Arribo al pont sobre les 8:45, ja està fosquejant. El pont, això sí espectacular! Sobretot quina pujada que té! El sol va començar a posar-se quan començava a pujar… el sol ja no estava en arribar a dalt del pont… Que jo m’entretingués fent fotos no té gens que veure!

Per cert, pont gratis per a vianants i ciclistes. Arribi a l’altra part de nit gairebé. Veig una nau molt similar a un graner i em dirigeixo allá per un camí de cabres. En arribar, i a pesar que l’olor m’ho estava dient feia una estona, descobreixo que és una planta de reciclatge… de les clavegueres Que pesta! Surto xiulant d’aquí i arribo a una zona una mica més allunyada. No hi ha ningú ni res al costat… solament jo, un camp i El pont de Normandia! Es pot demanar més?

_DSC5134.ARW

Volta a la ruta, arribo a Caen. Una altra ciutat turística amb castell… be solament queda els seus fonaments però és molt recomanable. Gerard, l’home que em va acollir aquest dia en el seu jardí, em va dir que em quedava 100 quilòmetres per a Mont Saint Michel. Jo li vaig dir que arribaria en dos dies, vaig fent uns 85km diaris així que tenint en compte les muntanyes no ho veia viable… però aquest dia vaig començar a pedalejar molt ràpid! Eren les 6 de la tarda i estava a 20km del castell. Ja creia que havia fet totes les pujades possibles però no, en Avranches encara em quedava l’última… sempre hi ha una més.

Tot per complir amb un últim somni, veure Le Mont Saint Michel en fosquejar i ho vaig aconseguir! Sóc un home de reptes, quan més idiota sigui el repte millor. Em vaig fer 110km per muntanyes solament per poder veure el fosquejar allí, i el dia em brindo un vespre magnific… no crec en les casualitats. Ni els problemes a l’Havre ni la capacitat d’esprémer el meu cos quan semblava que no podria fer-ho són casualitats. Hi ha una destinació en tot el que ens passen i aquests moments de major aventura són el resultat i el premi d’haver tingut el valor de seguir la teva destinació. Encara que per dir la veritat, si la teva destinació és això et passarà facis el que facis.

_DSC5170.ARW

Una abraçada a tots des de le Mont Saint-Michel.

_DSC5188.ARW

PD: Espero que el proper post no tardi tant a escriure-ho!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.