La meva idea principal a Islàndia era escriure un o dues posts com a molt, però a causa de la magnitud d’esdeveniments, exigències del guió i el sorprenent paisatge d’aquesta illa, m’han fet canviar d’opinió. Pot ser que hi hagi més parts de les quals mai m’hagués imaginat, però en nou-cents quilòmetres que porto fets tinc anècdotes com per escriure un llibre. Sempre vaig pensar que el camí de Sant Jaume va ser el meu viatge més intens, però una vegada més m’equivocava. Benvinguts a la primera part d’una història inoblidable.

Entre núvols

Així és com em sentia en arribar a Seydisfjordur. Aquesta petita ciutat es troba ancorada en un preciós fiord, o hauria estat bell si els núvols m’haguessin permès veure les muntanyes completament. Però en ocasions és millor així, que flueixi l’anhel del desig més estès de l’ésser humà, la curiositat.

Les muntanyes em miraven amenaçadorament mentre servidor ascendia els seus primers metres per dures pujades de primer nivell. He superat moltíssimes muntanyes en aquests últims 18.500 quilòmetres que porto de viatge, però mai un país m’ha rebut tan durament. Per sort, el paisatge m’anava enamorant a pedals engegantits, així va ser com en arribar a la meva primera cascada ho vaig saber, no tornaré a ser el mateix, avui el meu cor s’ha tornat a dividir per afegir un nom més a la seva llista d’amors, Islàndia.

El meu pla va canviar abans d’arribar a la illa, no faré el conegut “ring” (carretera general nº1), em dedicaré fer fiords fins que em cansi. Així en arribar a Egilsstardir solament vaig fer cinc quilòmetres i agafava la meva primera carretera de grava. Nomès he tingut un dia sencer de sol, i va ser el meu segon dia. Però ho vaig gaudir com mai havia gaudit del sol, vitamina D vine a mi! Així vaig arribar a aquesta petita reconstrucció d’una església del segle X.

Solament un dia em va donar treva l’illa, al següent va arribar el veritable temperament del clima. Pluja, vent boira i clar, el terreny va posar de la seva part. Hellisheiði és al meu entendre, un port digne de la Vuelta. Si paren esment, veuran que els seus numeros són molt similars als del Tourmalet, però amb un al·licient, la pista és de grava.

Com poden veure en la meva cara, hi ha gent que neix per gaudir sofrint. Sóc molt conscient que a casa veient Jocs de trons, una manta i unes crispetes seria molt feliç i em cansaria menys, però vaig néixer masoca.

També sóc conscient que estèticament no estic a la moda, és més, es diria que m’han expulsat d’un circ, però és igual. Sóc la persona més feliç del món mundial cada vegada que consigo fer cim. No seré Superman, però sóc SuperManel i en ocasions aconsegueixo tocar el cel amb la mà aixeca.

Però el meu entusiasme va a nivell del temps. Tan ràpid estic en el cel com en un mar de núvols i fred glacial, i molt sovint van els dos estats agafats de la mà. Sincerament no m’esperava un fred tan intens, he viatjat en el pol nord en ple febrer i crec que, a excepció de quan estic en la tenda, no havia passat tant fred damunt de Negrita. És complicat triar correctament la equipació, si em poso la jaqueta gruixuda suo i traspassa el vent així que em congelo, si solament em poso el paravent, suo i com és fi també em congelo, si em poso les dues coses em moro de calor i m’ofego en les meves pròpies suors, així que em veig obligat a parar, llevar-me roba i immediatament ja saben el que em passa, glaçó!

Amb dilemes mentals vaig triar aquesta cabanya tan chula per descansar un dia sencer. Està construïda amb fustes que vénen surant pel mar, arrencades de les costes siberianas. És un mirador d’ocells i l’estatge de Mickey, un ratonet que em va fer companyia aquest espirituos dia d’estiu.

En els meus anys de viatges he vist moltes ovelles, però aquestes són realment boniques. Encara que la gran majoria d’elles tenen la mirada tan perduda com la d’una cabra. Són les meves millors companyes de viatge, i a excepció dels turistes, són els éssers vius més fàcils de veure juntament amb els ocellets.

I continuem amb més pujades que porten al viatger al cel. A aquest pas em podran confondre amb un ocell per estar tant temps entre els núvols.

I és que tot esforç té el seu recompensa. En ocasions cal abandonar a Negrita per veure aquestes meravelles de la naturalesa islandesa. Per arribar aquí vaig haver de superar ratxes de vent de 45km/h, camins de grava plens de sots, i una pluja d’última hora que em xopo fins als honors. Vaig intentar posar la tenda en el primer lloc que vaig trobar, però no estava ben protegit del vent i gairebé la trenco, vaig haver d’avançar a 3km/h contraviento i marea per, per fi, descansar i assecar-me.

Però amb els premis que l’illa em brinda accepto tot tipus de sofriment i maltractament pel clima. La vall del Jökulsárgljúfur és una reserva natural única i espectacular. El riu Jökulsá ha anat erosionant la terra creant un canó que inspira a llegendes de passió.

Sé que en temes de plaques tectòniques no sóc cap especialista, però per la línia que puc veure en la meva aplicació del mòbil sobre volcans, aquesta passa paral·lela a la vall de Jökulsárgljúfur i gira en direcció a Húsavík. Això m’ho vaig trobar en tots dos costats de la carretera, en foto no impressiona, però en realitat vaig sentir en veure aquesta enorme cicatriu de l’escorça terrestre que, si m’introduïa en el seu interior, podria arribar al centre de la terra. Prometo als meus dos Evas d’Oslo (curiositats de la vida, els qui em van advertir d’aquest fenomen a la capital noruega es diuen Eva les dues) involucrar-me una mica millor sobre les plaques tectòniques intercontinentals en el meu proper encreuament i volta a Europa, en aquests moments estic tècnicament a Amèrica 😊

Erase una vegada un viatger tan capgros que va baixar amb la seva muntura a les entranyes del gran canó d’Islàndia solament per fer-se aquesta foto. Però si el monument triat és la cascada més poderosa de tota Europa, llavors tot té perdó. Benvinguts a Dettifoss! Ja no podré dir mai més que no m’agrada el postureo, no poc…

Normalment posen la part central del canó de Ásbyrgi. Aquesta formació geològica té la forma d’una ferradura de cavall, i com tot a Islàndia té la seva llegenda. Segons la mitologia víking, Odín va baixar dels cels amb el seu cavall anomenat Sleipnir. En arribar al món dels homes, el diví corcel va trepitjar amb una de les seves vuit potes el sòl deixant la seva enorme petjada en ell. Encara sort que no li va donar per calcigar més, no hauria deixat l’illa intacta ni víking viu per explicar-ho!

I aquí explicaré una mica de botànica. Aquesta planta tan bonica és el lupino, igual que l’home, una invasora descomunal. A causa dels continus esfondraments de terra, algú se li va ocórrer portar aquesta planta des de Canadà per subjectar millor el sòl. Conseqüència? Mars d’un purpura perfumat a damisela per tota l’illa. Òbviament a tots els turistes ens agrada, i segurament els islandesos també, però les plantes autòctones estan perdent terrè. Una pèrdua de vida autòctona irreparable, que com sempre, és conseqüència de l’home.

I per si algú es preguntava com dormia, doncs com un bebè. Pot ser que no tingui llum, ni aigua calenta per dutxar-me, ni televisió, ni un llit còmode, ni internet. Però tinc el millor jardí del món, doncs tinc el món com a jardí

North Sailing

I aquí ve el moment èpic d’aquest post. Pot haver-hi moltes companyies a Islàndia per veure balenes, però vaig tenir la sort que em van escoltar la millor de totes elles. North Sailing és una companyia involucrada en el medi ambient. El vaixell amb el qual em van portar funciona amb combustible ecològic, el Náttfari és el millor vaixell per endinsar-se al mar 😊

A bord tota la tripulació del North Sailing treballa àrduament perquè tinguis un viatge còmode i divertit. Són tres hores de trajecte al voltant del fiord on una guia t’explicarà tot tipus d’històries, des de mitològiques com la vida dels primers víkings en arribar al fiord, per on passen les plaques tectòniques i la distància al cercle polar àrtic, però sobretot, et farà una explicació exquisida sobre les balenes que aniran sortint.

En el meu viatge sol vam poder veure balenes geperudes, però vam veure un munt! I és que en una ocasió arribem a veure fins a tres balenes al mateix temps. De les gairebé cinc-centes fotos que vaig fer solament van sortir mitjanament bé al voltant de quinze, ho sento jo no sóc fotògraf i el meu tremp és el d’una gelatina. Tanta emoció fent fotos que, abans d’enfocar ja havia disparat. Per sort vam veure tantes balenes i vam estar tanta estona que fins a algú tan dolent com jo fent fotos li van sortir unes quantes molt bones 😊

I tot amb el millor respecte al mamífer rei dels oceans. Mantenint una distància prudent per no destorbar a l’animal de la seva activitat diària. Sincerament estic super feliç que una empresa com North Sailing m’hagi donat aquesta oportunitat única de veure balenes i complir un somni més fet realitat. Recordeu, si voleu veure balenes anar a Húsavík, capital mundial de les balenes, i anar directament a North Sailing, són especialistes de fer del teu viatge una experiència única i inoblidable.

Encara que tinc més historietes que explicar, aquestes hauran d’esperar a la segona part d’aquesta increïble aventura que es diu Islàndia.

Gràcies a tots per seguir al meu costat un dia més. No podria arribar tan lluny sense tots els que m’ajuden pel camí, així que una vegada més, gràcies als quals m’han acollit, recolzat i alçat per poder arribar a aquest esglaó que creia que no seria capaç d’arribar.

Est és el final de la primera part, i del primer color de la bandera islandesa, blava, que representa aigua. Be water my friend!