El canal dels dos mars

“Els camins del món es van crear fa milers de milions d’anys. No són creació de l’home. Van ser creats molt abans que l’ésser humà arribés al planeta i ho conquistés tot, fins i tot els camins. Sota la teoria de l’evolució, aplicable a tot, l’ésser humà va modificar els camins. Primer amb pedra… després amb asfalt. Però l’ambició de l’home no té límits Per què solament podem viatjar per terra amb vehicles amb rodes? Per què els vaixells no poden viatjar pel continent? I així, sota la màxima ambició de l’home, va néixer un nou tipus de camí. El van nomenar canal i amb ell, el somni d’un vaixell navegant pel continent es va fer realitat…”

Vaig deixar La Rochelle aquell mateix dia. La carretera a Bordeus era complicada, bàsicament, estava governada per l’autopista pel que jo no podia circular allà. Vaig decidir seguir el consell de la dona de l’oficina de turisme: segueix la Velodyssey fins a Royan, creua l’estret amb un ferri i arriba a Bordeus pel costat sud. I això va ser el que vaig fer.

_DSC5340.ARWEn principi semblava cosa fàcil. La Velodyssey, en teoria, és l’autopista europea del ciclisme. Deu ser el més pla possible i camins el millor conservats ja que molts viatgen amb bicicletes de carretera i alguns amb grans maletes… però de la teoria a la pràctica hi ha un tros. És comprensible que hi hagi trams de intercepció en els quals circulis amb altres vehicles… però que els camins estiguin plens de pedres i ple de sots… Jo no podia sofrir més per la meva pobra Pupas. Sabia en quines condicions es trobava la meva estimada muntura i el que sofria per cada sot i pedra que havia de superar. Un radi trencat i els rodaments de la forquilla completament fotuts. Però haig de reconèixer una cosa, el meu empipament amb el camí provenia del sofriment de Pupas doncs… jo estava gaudint com un nen petit!

La Velodyssey em va donar una cosa bona, conèixer a Gili i la seva família. He conegut a molts personatges pel món però ell té una família fantàstica. Òbviament no posaré tu foto per respecte als nens, però diré que el petit de 7 anys és capaç de fer 50/60 quilòmetres diaris… el major dels meus respectes a tots, arribareu lluny. Però els deixo en Royan, m’hauria encantat xerrar un temps més però jo en aquest tram del viatge tinc pressa.

La pressa és alguna cosa negativa per a qualsevol viatger, et fa perdre coses, coses importants. Però un missatge del meu pare em deia que havia d’estar el més a prop possible el cap de _DSC5334.ARWsetmana una bona oportunitat per poder-los veure!

Jo sabia que necessitava parar i reparar, com a mínim el radi. Però també sé que si el camí no és molt dolent aquesta mateixa roda tal com estava podria aguantar tot el viatge. Així, sense donar-li més voltes, vaig decidir continuar fins a veure el que passava. Això i el fet que quan vaig decidir parar en Lesparre el mecànic, consell per Jos, pero no tenia els recanvis necessaris per a Pupes.

Vaig arribar a Bordeus, i vaig anar a la recerca d’informació en l’oficina del turisme. Era una cosa que em va dir una dona fa ja un temps en el ferri que em portava a Holanda, “hi ha un canal, que creua França i pots anar amb vaixell des del mediterrani a l’atlàntic. És el canal du midi.” Bé, explicare una mica la història i els noms de “els canals”, doncs no és un canal, sinó dos.

“El canal del Migdia (canal du Midi en francès, canal del Miègjorn en occità) és una via navegable de França que uneix el riu Garona a Tolosa de Llenguadoc amb el mar Mediterrani. Forma al costat del canal lateral del Garona (que uneix Tolosa de Llenguadoc i Bordeus) l’anomenat canal dels dos Mars que comunica per via fluvial l’Atlàntic al Mediterrani.” Text tret de Wikipedia.

Canal du Midi va ser creat pel baró Pierre-Paul Riquet que va convèncer al rei francès Luís XIV en la necessitat de connectar el mediterrani amb l’atlàntic. Ho va aconseguir dissenyant dos canals amb pendents oposats que es connectessin a Tolosa de Llenguadoc. El canal du Midi va ser el primer i es va inaugurar en el ja llunyà 1681dc… sens dubte tota una odissea per a l’època.

Canal de Garonne o canal lateral de Garonne és la prolongació del famós canal du Midi des de Tolosa de Llenguadoc fins a Bordeus (desemboca uns 54km abans d’arribar a la ciutat). La seva construcció tardana (segle XIX) va fer que aviat es veiés superat pel seu gran rival: el ferrocarril. Actualment els seus 193 quilòmetres serveixen per a vaixells d’esbarjo.

_DSC5368.ARW

Informació aconseguida, vaig sortir de Bordeus a la recerca del canal… be, de la pista cicloturista que s’han recreat per poder seguir el canal. M’emocion-ho en veure-ho, res a veure amb la Velodyssey. Asfaltat i pista de 2,5m d’ample. Pupas també estava contenta del nou recorregut. Si si, no penseu malament, Pupas té personalitat pròpia, si el camí no li agrada es queixa, i si no li agrada gens es trenca i decideix no continuar. Així que en veure la “voie verte” que recorre al voltant del canal vaig saber immediatament que aniria moltíssim més ràpid. El dolent, per així dir-ho, és que aquest súper-camí per a bicicletes s’acaba poc després de passar Tolosa de Llenguadoc convertint “el canal dels dos mars” realment en el que són, dos canals diferents.

_DSC5410.ARWAixí que quedo amb els meus pares per al diumenge veure’ns a Tolosa de Llenguadoc, ciutat realment important en aquesta etapa del viatge. Vaig poder visitar tranquil·lament la ciutat amb ells. Visitem el capitoli, la Basílica de St. Semin i la catedral de St. Elienne entre altres coses. Però el dia es va torçar mentre reparàvem el seient que ho vaig trencar el dia anterior. Bé, qui diu reparar diu reemplaçar. Va començar a ploure com no ha plogut en tot el viatge. Ràpidament es va convertir en el diluvi universal i ens vam veure obligats a refugiar-nos en un bar. En veure’ns que les hores passen i la pluja no cessa, vaig decidir que era millor començar a buscar lloc on dormir, òbviament fora de la ciutat on em deixin posar la tenda.

Tornada a la soletat, aquesta ciutat que marca el canvi de canal, passada del canal de Garonne al canal du Midi, també va tenir el canvi total i radical de sort. Mentre el canal de Garonne solament vaig trencar el selló (i es pot entendre que el selló es trenqués després de deu mil quilòmetres amb mi i més d’un any dormint al carrer) no vaig tenir majors problemes que els simples ajustos als frens. El canal du Midi va ser just el contrari. El temps va canvia. El camí passo d’asfalt de 2,5m d’ample a camí de terra enfangat i amb sots d’en ocasions d’un pam, típic camí a peu.

_DSC5473.ARW

Em van acollir en Castelnaudary on em vaig sentir com un més en la família. Però una mala decisió en l’escala va fer que trenqués el segon radi de la roda posterior. 41 quilòmetres vaig fer per arribar al Decatló de Carcassone i poder reparar la roda gràcies a Stephen que em presto les eines necessàries.

Una vegada reparada la roda, posat un cargol en el trasportí i felicitat a la meva mare pel seu aniversari vaig tornar a la ruta “oficial”. I tornava estar en pèssimes condicions. Pupes tremolava constantment però jo, per la meva afició a la muntanya, m’ho tornava a passar genial… potser hauria d’haver estat més acurat… però la destinació té les seves coses i el suport es va doblegar en un lloc perdut a la mà de déu. Ja era tard, i vaig decidir que el millor era buscar un lloc on passar nit i poder reparar a Pupas… una altra vegada.

La destinació és capritxosa i vaig poder conèixer a Michelle i als seus _DSC5484.ARWamics que veranean en Fonz. Després de passar un dels millors dies, vaig tornar a la ruta, però aquesta vegada per carretera. Queden pocs quilòmetres cap a Narbonne i no volia per res del món continuar tenint més problemes.

Vaig conèixer un francès que estava fent una volta a França. Curiós és veure com el viatge unifica les persones encara que no les entenguis, ell m’acompanyo durant unes hores fins que les nostres rutes es van separar. Igual que va passar amb Paul en el camí abans de Castelnaudary, conèixer persones que comparteixen la mateixa afició comporta a tenir una gran amistat durant el temps que els teus camins s’uneixen. I encara que saps el difícil que és que te’ls tornis a trobar al moment de la separació, es converteixen en personatges importants en la història del viatge. Personatges que durant un moment van fer que el teu viatge no anés sol.

I sol una altra vegada, arribo a Narbonne. Ciutat preciosa amb el seu castell i casc antic. Però arribo tard i una ciutat mai és el millor lloc on posar la teva tenda. Així que l’abandon-ho al res més arribar… una pena però necessària elecció.

_DSC5497.ARW

Aquesta va ser la meva experiència al mític canal dels dos mars. Un canal que a pesar que ell no canvia, les senderes que ho acompanyen sí que ho fan. Camins diferents, com la nit i el dia… com el Garonne i el Midi.

Gràcies a tots per llegir-me! El proper lliurament serà ja l’última d’est Prologue around.blue.

Una salutació amics!!

3 Respon a & ldquo; El canal dels dos mars & rdquo;

  1. flo

    Sa ma fait plaisir d’avoir partagé un morceau de route avec toi ! Je te souhaite beaucoup de chance, de courage, des rencontres magnifiques et de beau paysages!

    Respon
  2. magdalena

    Hola Manel por fin te puedo escribir, ya estaba mas liada que un gato en un garaje. Ahora no estoy,muy espirada , pues sigo perdida . solo te dire que eres nuestro orgullo

    Respon

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.