El camí a la llibertat

Perquè la llibertat es guanya amb la suor del teu front, l’esforç dels teus braços i sobretot, amb el valor del teu cor.

Així, amb aquesta frase filosòfica, començo el meu segon relat d’aquest Prologue around.blue. I avís quina aventura he viscut en aquests dies!

Després d’un cap de setmana descansant a Belfast, m’acomiado de Marcin. He passat un parell de dies agradables a la seva casa on hem pogut parlar sobre cicloturisme i jugar amb el seu fill Adam. Gràcies Marcin!

Em dirigeixo al port on tinc comprat el ferri que em portarà al pobleDSC_3785 escocès de Cairnryan a les 11h del matí. M’agraden els vaixells, però viatjar amb vaixell és com l’avió. Dues hores ficat en la cabina, sense comprar perquè els preus són abusius es fan pesats. Així que dedico el meu temps mirant sense escoltar una pel·lícula que tenien en la tele.

Arribat a Cairnryan, l’objectiu a priori era fàcil Comprar una bombona de càmping gas! No ho havia fet a Belfast… greu error. El ferri no et deixa al poble, et deixa enmig del no-res. En veure la rotonda llegeixo: Ayrn 45 milles a l’esquerra i Cairnryan 3 milles a la dreta. Vinga, res hi havia si tirava al nord era el que m’esperava i en principi aquesta era la meva ruta. Arribo a Cairnryan… solament una tenda petitona però sense gens del que busco. Pregunto als habitants que em trobo i em diuen que si necessito alguna cosa haig d’anar a Stranraer a sis milles més al sud. Començo a buscar, Stranraer és un poble molt més gran, fins i tot té lidl i tesco (grans supermercats). Faig un volt i al final aconsegueixo el gas en l’Argos, quatre ampolletes petites que venien en un pack
i et costaven la vida… però que podia fer? Comprar-les doncs era l’única cosa que tenia a quilòmetres, perdó milles, a la rotonda. Surto _DSC3932.ARWtard de Stranraer i començo a buscar algun lloc on acampar. Consigo un lloc perfecte a uns deu quilòmetres del poble i em preparo per fer el sopar… On està el fogó…? Merda, merda MERDA! Ho tregui de la borsa per ensenyar el tipus de vàlvula que uso a la tenda i amb molta probabilitat m’ho havia deixat allá. Ara ja era de nit, tenda muntada i tot l’equipatge a l’interior de la meva tenda de campanya, no tenia opció, havia de passar una nit sense poder menjar calent i el pitjor, sense poder escalfar la meva tenda per passar el dur fred de la nit…

Em vaig despertar l’endemà, no ho vaig passar tan malament com esperava. Recullo els bártuls i em dirigeixo una altra vegada al poble. Stranraer m’estava rallant, ja gairebé tenia amics de tant passejar per aquí. Arribo a l’Argos i els explico el que em passa… i la noia m’ho havia guardat GENIAL!

Torno a enxampar l’A75, total em vaig fer 20km per arribar al mateix lloc. Començo a veure Escòcia i la veritat és que començo a entendre, que a poc a poc la seva aroma salvatge se m’impregna en l’ànima. Trobo un castell en ruïnes al final del camí. Començo a treure fotos i en acabar em ve una dona i m’informa que no puc estar aquí, solament obren els caps de setmana. S’interessa per la volta al món i em dóna el seu correu electrònic perquè li mani el link. Li demano disculpes per entrar i surto a per més aventura.

El millor que puc dir fins al moment és sense cap dubte, la seva falta _DSC3941.ARWde civilització. No amb això vol dir que no m’agradin els pobles o ciutats, però aquesta distància entre pobles, aquests paisatges brutals, camps verds que, sense ser tan verds com els d’Irlanda, tenen un toc sobrenatural. A més tenen alguna cosa que deuríem aprendre… l’acampada aquí és lliure! El segon dia va tenir un final espectacular. Vaig acampar entre arbres al costat d’un pantà anomenat Clatteringshaws loch. Acampar en un lloc tan espectacular no té preu. Vaig treure algunes de les meves millors fotos (al meu gust) i vaig tornar amb un dia perfecte a la ruta, com em va dir un home aquest matí: és molt inusual aprofita el dia!

El tercer dia a Escòcia, igual que el segon, va ser molt muntanyenc. Viatjar amb tanta càrrega et fa ser més lent de l’habitual sobretot en les pujades! Així i tot no tinc mal ritme. Arribo a Drumlarning castle És un castell que pots entrar en els seus terrenys sense pagar, no així al castell, però ho pots veure per fora. M’esperava més però quedi satisfet amb la ruta pel jardí.

_DSC4013.ARW

Torno a la carretera, comença una altra vegada una bona pujada i jo començo a sentir-me cansat. Portava uns 70km en 5 hores i decideixo parar-me a dormir però no trobo lloc. Tots els terrenys són privats i closos i cada vegada vaig entrant més i més a una altra zona salvatge on sembla ser que la següent civilització estarà a moltes milles i més enllà. Atur a una casa que posava “art studio” i pregunto si em deixa posar la tenda en els seus jardins o si coneix d’algun lloc. M’indica d’una sendera que va a parar al costat d’un petit riu. Em diu que és perfecte per l’endemà poder fer-me un te. Surto d’allí i començo a buscar… no trobo res! Torno per enrere, potser és el camí que passa més a baix. Trobo una casa gran, penso que és una granja però en arribar descobreixo que és una escola per a nens amb problemes. Arriba un home alt i amb pèl canós, li pregunto i m’informa que els terrenys són d’una companyia privada i no em podia deixar acampar. Així, sense gran opció surto d’allí, després de la pallissa que em vaig donar intentant pujar aquest camí de terra. Torno a la carretera amb la preocupació que les meves cames comencen a fallar… algú toca el clàxon darrere meu? Se’m para al costat un cotxe, és l’home de l’escola de nens. Em diu que té un gran jardí a la seva casa però que està a sis milles d’aquí NO PROBLEM! Pobre de mi… penso en sis milles i m’ho crec en quilòmetres. Trigo gairebé la vida per arribar a la seva casa i no puc parar de pensar la infinita paciència que va tindre Gary. MIL MILIONS DE GRÀCIES GARY! Em vaig guanyar una dutxa, un deliciós sopar, llit calent i desdejuni. Tens el cel guanyat.

_DSC3981.ARWDe tornada a la ruta, avui era un dia senzill entre cometes. Després de 82km per muntanya del dia anterior em quedaven 77km per a Edimburg. Si la ruta no és molt muntanyenca ho podria fer, i així va ser. Sense res més espectacular que els dies anteriors. Solament tres anècdotes que explicar: vaig conèixer per uns minuts a Terry, un altre cicloturista que es dirigia al nord d’Escòcia. Vaig conèixer a Bill Haggart, tinc els meus dubtes però si el que diu és veritat, te el record escocès de les 5 i 10 milles fa molts anys enrere. I l’últim esdeveniment va ser que vaig trobar un foc a dotze milles d’Edimburg.

Ara estic a casa de la meva amiga Isa, que m’acull uns dies i ens anirem a fer gresca amb dos amics més el cap de setmana. Sóc un home afortunat!

_DSC3929.ARW

Gràcies a tots per llegir-me Una abraçada a tots!

1 Respon a “ El camí a la llibertat ”

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.