Primera part
Jo vaig sortir des de la meva casa el dilluns 6 d’agost del 2012 des de la meva casa. Era un bon noi amb ganes de desconnectar una mica de tot el que m’envoltava i veure si aconseguia una mica de treball que es necesari amb els temps que corren.
Mural
Els motius?? Desconnectar de tot. Cada pelegrí té els seus propis motius però el meu crec que al final ha estat el més utilitzat a pesar que en sortir de casa cregués que era únic, és clar que no. El que si que creo és que probablement si fos l’únic a estar poc informat tant del trajecte que havia de seguir (vaig decidir anar per nacional i carreteres secundàries o moooolt secundàries fins a Jaca i a partir d’aquí preocupar-me de preguntar per on havia d’anar) a l’igual de com passar les nits i on és el millor lloc. Per descomptat ni em vaig plantejar com tornar a casa, això ja ho vaig decidir en el mateix Santiago.
El meu consell és que estar una miqueta més informat et fa gaudir una mica més dels llocs que visitessis però si t’informes massa i abans d’arribar ja saps el que et trobes perd tot el sentit de l’aventura així no té gràcia el camí sota el meu punt de vista, cal saber equilibrar la balança.
El primer que s’ha de fer és plantejar-se una ruta diària per saber fins a on arribessis i així poder informar-te si hi ha allotjament o no. El primer dia vaig caure en la primera norma fonamental, vaig sofrir l’haver de pagar una habitació doble en un hotel de dos estels situat a Collsuspina. Per sort per a mi es regatejar o millor dit, plorar i caure-li bé al personal. De 48 eurazos que em costava en l’inici vaig aconseguir rebaixar-ho a 25€ que de totes maneres va ser l’allotjament més car de tot el camí (exceptuant Cadaqués).
La segona norma fonamental (podria ser perfectament la primera) és nodrir-se
Puente
bé des del principi fins al final. No pots quedar-te sense aigua ni sense menjar o alguna cosa que t’aporti una mica de calories al cos com una simple barreta energètica (jo aconsello aquestes galetes que vénen dues amb xocolata al centre com les “príncep”). Aquesta vegada em va tocar sofrir-ho el segon dia de viatge mancant vuit quilòmetres de Calaf. La meva idea era parar a menjar a mesura que anés trobant pobles i així no anar carregat amb menjar però quan m’entro el gana ja era massa tard. Els consells de tots els que vaig trobar va ser que tornés a Rajadell però el meu tossudeça va fer que continués avançant fins a aconseguir la meva primera “pájara” del viatge. Per sort diuen que aprendre és de savis i a partir d’aquest moment vaig ser una mica més. Així vaig aprendre que millor carregar amb una mica de menjar i parar-te a menjar quan el cos t’ho demani que per a herois està ple el cementiri. Els resultats d’aquesta “pájara” com se li crida en el largot ciclista a una baixada de sucre per a nosaltres o hipoglucèmia per entesos… (a l’ésser humà li encanta complicar-se la vida) aquests són els resultats físics, en el viatge resulta que vaig batre rècords de lentitud, els últims vuit quilòmetres vaig trigar dues hores a fer-los i això que el tram no era molt complicat. Vaig haver de tirar-me en l’ombra d’un pont i després en la d’un arbre varis minuts fins i tot dormir vint minuts en la cuneta i veure com passen els cotxes sense que ningú es pari a preguntar si estàs bé… quan em vaig despertar de la meva particular migdiada del mig dia vaig començar a buscar una mica d’aliment pel bosc (nota: sempre que necessitis alguna cosa la naturalesa t’ho dóna) i vaig trobar uns esbarzers amb mores una mica verdes encara però comestibles de totes maneres no vaig deixar ni una!
La nit la vaig passar a casa del meu oncle Juaquin a Cervera visitant família una vegada recuperat de tots els meus mals.
La tercera norma fonamental en un viatge d’aquestes característiques és no abusar de la teva fortalesa física fins a arribar al límit. Vaig sortir de Tarrega sobre les cinc de la tarda després de visitar a la meva cosina Jessica i com els meus plans eren arribar a Lleida aquesta nit vaig decidir tirar tot el possible fins a arribar a casa dels meus cosins José i Sandra. Tenint en compte que m’estaven esperant no hauria d’haver tirat tant però em trobava en un moment físic i psíquic fort i vaig decidir no desaprofitar-ho. Segons la ruta marcada havia de fer seixanta-cinc quilòmetres (segons google maps em surten quaranta-vuit però jo i no em pregunteu perquè al moment que planteja la ruta google i el meu GPS del mòbil em sol·licitaven passar per uns pobles perduts feia els Alamús que ara no figuren ni com a ruta alternativa) en definitiva, acabo com sempre fent més quilòmetres dels necessaris en dues hores i mig, això em dóna una mitjana de vint-i-sis quilòmetres hora tenint en compte que anava amb una rockrider amb vint-i-cinc quilos extra no està gens malament… (i sobretot perquè el meu entrenament abans del viatge consistia en un parell de sortides per la muntanya i ja està) la veritat que en arribar en la perifèria de Lleida tan ràpid em va pujar els ànims fins als núvols, em sentia fort (sobretot tenint en compte el problemón del dia anterior) confiat, fins i tot em sentia atractiu!! Tan alts eren els meus ànims que vaig entrar en una benzinera a comprar-me una Coca-cola, de la qual la dependenta (no penseu mal) se’m va posar parlar, tenint en compte que al carrer estàvem tots passant una ona de calor a gairebé quaranta graus a les vuit de la tarda el fet d’estar parlant dins d’un corrent d’aire freda per l’aire condicionat de l’establiment em confortava d’en gran manera així que li vaig donar corda a la conversa i vaig aprofitar aquests minuts de glòria a relaxar-me doncs ja solament em quedava un parell de quilòmetres per arribar a la meva destinació. En sortir de la benzinera intento avisar als meus cosins per telèfon però tenia el mòbil sense bateria en aquest moment així que ho guardo i vaig tornar a pujar-me a la bicicleta, em sentia tan bé, tan feliç, fotre els meus plans eren perfectes tenint en compte que els dos primers dies havia sofert pel meu fluix estat físic ara estava fregant el cel, vaig començar a pedalejar i em va tocar fer un petita pujada de no més de deu metres, era la rampa per entrar a la benzinera, vaig decidir pujar-la amb el plat gran perquè em donava mandra canviar-ho i de sobte… CRACK! noto com el meu genoll dret cruix, no sabia que passava, gairebé caic i del dolor em van sortir un parell de llàgrimes, automàticament em vaig quedar sense força en la cama dreta i em toco continuar amb l’esquerra. Baixo del plat gran al petit doncs temia que l’esquerra li passés alguna cosa similar i busco una farmàcia per veure com solucionava el problema. M’apliqui una mica de réflex en el genoll però solament va servir per calmar una mica el dolor la força aparentment va entrar en vaga indefinida. Arribo a casa del meu cosí i guardem la bicicleta. A casa de la meva cosina em vaig donar una agradable dutxa i vaig tornar aplicar-me la crema aquesta vegada en les dues cames (nota: el réflex solament serveix a la zona afectada i com pre-escalfament muscular abans de l’exercici) la veritat és que no tornaré a fer-ho, no solament vaig aconseguir una sensació de quemor en les cames (fins i tot a la zona digna i això que no vaig aplicar crema en aquesta zona) sinó que una aroma a menta m’envoltava per complet a mi i a tot els llocs per on passava fins al punt de fer plorar els ulls, el fill de la meva cosina plorava cada vegada que m’apropava, un moment còmic alguna cosa desagradable.
La meseta de castilla
L’endemà després de descansar em sentia una mica millor però notava que no havia recuperat del tot la cama. Aquesta vegada podia empènyer el pedal però em feia por tornar a passar el de la tarda anterior així que vaig sortir de Lleida amb molta calma en direcció a Fraga. Per primera vegada en el meu viatge em ficava en el camí oficial a Santiago en haver de desviar-me per una senda enmig de les plantacions de presseguers (per cert molt rics). Després de visitar a Judit parlo amb el meu oncle José per veure si es trobava a la seva casa en Fonz i resulto que tornava a tenir una destinació a setanta quilòmetres de distància estant jo a les cinc de la tarda, li vaig proposar de veure-ho l’endemà doncs no confiava en les meves forces (em va costar molt fer els vint-i-cinc quilòmetres del matí) però ell em va convèncer. Estàvem encara sobre els quaranta graus i em tocava passar per una de les zones més desèrtiques d’Espanya (encara sort que el desert dels Monegros em quedava a mà esquerra) aquesta vegada el ritme no era tan bo ni des de lluny i començava a enfosquir quan vaig arribar a Monzón. Vaig cridar al meu oncle perquè em vingués a recollir mancant disset quilòmetres per al final amb l’excusa que es feia de nit i no volia viatjar a les fosques però la veritat és que no podia ni amb la meva ànima. L’endemà descans i una mica d’espeleologia, sens dubte va ser un gran dia.
De excursió!
El camí es mostra de diferent manera per a cada pelegrí i els meus primers cuatre dies havien resultat ser molt durs. Mai em plantegi a abandonar però haig de reconèixer que durant aquests dies temia no poder acabar el camí. L’objectiu del dissabte era arribar a Huesca i si podia una mica més lluny doncs millor però tornava a estar fatigat i en arribar a Huesca al mig dia vaig decidir quedar-me en el càmping de la ciutat. La ciutat estava de festa, anaven vestits alguna cosa similars a les festes de Sant Fermín però amb els mocadors verds sens dubte una gran festa per passar-ho en companyia però com anava sol passada de la festa i em vaig anar al decathlon a comprar-me un pneumàtic posterior doncs començava a estar considerablement llis. Després d’embolicar-la una mica doncs tant la bicicleta com pràcticament tots els accessoris que porto són d’allí les alarmes van començar a sonar i em toco desmuntar i muntar el meu equipatge per res. Vaig ser al càmping a descansar i recuperar forces doncs l’endemà em quedaven altres setanta i escaig quilòmetres per arribar a Jaca.
El final del que jo considero la primera part va ser, en resum, el primer gran moment del viatge. Probablement no era el que estava pensant en aquest moment però ara en fred m’adono que per aquestes aventures valen la pena els viatges. El meu primer objectiu era l’assalt a la muntanya de Monrepós. Tot nacional fins a arribar a Nueno. Allí, agafo la carretera antiga per arribar al túnel i em trobo que està en obres, replet de cartells amb indicacions estil: “Perill voladures”. Personalment no m’atreu la idea i decideixo seguir el cartell que posa “túnel cara nord”, tenint en compte que em dirigeixo al nord ho veig clar per on haig d’anar i així vaig cometre el meu primer gran error del viatge. El camí es complicava cada vegada més amb una quantitat de pedra solta cada vegada major pel que complicava l’ascensió d’en gran manera. Sofreixo la primera caiguda intentant pujar una pujada considerablement empinada en ensopegar amb la roda davantera amb una dels milers de pedres. Per sort no em vaig fer mal encara que la cama dreta em va recordar durant un moment que el meu genoll continua ressentida. Continu pujant fins a aconseguir fer cim i és quan llavors em comença a perseguir un voltor. Volava mitjanament alt i fent cercles. Després d’una estona circulant pel cim completament solament i allunyat de tota civilització arribo en el que en teoria és la cara nord del túnel. Solament hi havia una torre elèctrica al costat d’una zona envoltada per un reixat. De seguida vaig comprendre que el senyal es referia al túnel que està en obres i no al que jo buscava per arribar al Monrepós. Continuava tenint el voltor damunt meu. Busco senyal en el GPS del mòbil i el divertit diu que estic enmig del no-res… distingeixo el nord gràcies a la posició del sol i decideixo continuar per la sendera malgrat el desconeixement que tènia d’aquest. Descendeixo pel camí tan difícil baixar com l’era pujar, la bici no em fa cas amb tant pes en la roda de darrere provocat per l’equipatge, vaig aconseguir esquivar un forat enorme enmig del camí, tan gran que cabria un cotxe sencer! Hi havia una arqueta d’embornal completament descobert, òbviament el forat estava provocat per l’home… podrien haver posat una tanca o un senyal! Continu fins a arribar a un altre encreuament, el voltor contínua al damunt meu, al principi era divertit tenir-ho però ja començava a manar-ho a prendre per… quan veig un petit poble sota la muntanya, em dirigeixo a ell, el camí es torna barranc i intent afluixar velocitat però és impossible amb tantes pedres soltes i arribo a baix amb la roda posterior bloquejada des del principi. En arribar m’esperava un cartell en el qual posava: Benvingut a Nueno…
Després de perdre una hora i mitja al parc del Guara li pregunto a un compi ciclista que passava en aquest moment per casualitat i m’indica que torni a l’inici però que no segueixi els senyals. Amb la ruta ja solucionada em va tocar pujar el meu primer port de muntanya important, en arribar a dalt et trobes amb un senyal que et diu que aquestes a 1282m… Atur a menjar i a descansar i volta a la rutina. En arribar a Sabiñanigo pregunti per un càmping per passar ja la nit, però m’aconsellaven Benasque i per fer més quilòmetres en una adreça que no era la meva ruta vaig decidir acabar aquest diumenge en jaca i així començar l’endemà amb el camí oficial.
Español
Català