Camí de Sant Jaume – La tornada

Cuarta part

vuelta

Portava ja trenta-un dies fora de casa. Tot un mes ple d’històries i aventures amb les quals vaig compartir. Molts, arribat aquest punt recullen les seves maletes, empaqueten les seves bicicletes i decideixen retornar a les seves cases i a les seves antigues vides en un ràpid avió o un còmode seient de tren… però avui no és aquest dia! Em deia al mi mateix. La veritat és que la decisió de tornar muntat amb bici no va anar justament en sortir de casa, si no, a mig camí d’arribar a Santiago quan el meu amic Andrés em va preguntar com tornaria i jo em vaig quedar sense saber que contestar. Tren?? Avió??? Autobús???? Cadascuna d’aquestes preguntes et fa pensar… i quina pressa tinc en tornar?

Però mai vaig pensar que el dia del meu retorn començaria sense la meva companya de viatge. Tenia la meva bicicleta en el taller i precisament a prop no estava. Em vaig acomiadar de tots els de l’alberg i del noi que s’havia fet el camí des d’Àustria, set mesos de camí… El camí es va fer llarg i pesat pels carrers de Santiago, allí la gent està acostumada a veure a pelegrins carregats amb les seves enormes motxilles, però segons sembla no és tan normal que les motxilles que carreguin siguin per a bicicleta i és que durant els quatre quilòmetres que em vaig fer tènia dificultats per caminar. Però vaig arribar!

La Cosa en bicicleta

La Cosa en bicicleta

El mecànic m’informo de la deformitat del pistó que és de fibra i per culpa de “diversos” sobrecalentaments es va anar una mica al trast… em cobro cinc euros per cobrar-me alguna cosa i em va donar uns plàstics per protegir l’equipatge per quan plogui, molt maco l’home.

Vaig emprendre el meu viatge direcció al nord. Al principi pensava tornar pel camí del nord però això em fa retrocedir fins a Arzua pel mateix camí que ja vaig vindre o podia fer el “Camí Anglès” que és el que comença des de Ferrol o la Corunya. Com ja em coneixeu vaig partir pel camí anglès.

La veritat és que no és el millor camí… Tot carretera i si ja esta mal senyalitzat en la direcció habitual imagineu-vos els problemes que vaig tenir per seguir-ho… em vaig perdre un parell de vegades i a la tercera ho mani a fer gàrgares i vaig pujar a la Corunya per nacional que també és part del Camí.

En arribar a la ciutat un cotxe em va “atropellar” en un semàfor. Si, sona una mica fort però va ser així perquè el molt ànsies no podia esperar al fet que comencés a pedalejar… per sort no em va tirar al sòl, ni em va fer mal. Que si no li fico un kate! Buscava a la ciutat un càmping doncs el mòbil em posava que tenia un a la zona nord. Però en arribar al lloc em vaig trobar un carrer sense sortida… així que pregunto i em van manar a 12km direcció est a un poble que es deia Oleiros. No va estar mal la jornada, vaig menjar pizza en la terrassa del bar i vaig poder veure un incendi que es va produir als afores de la Corunya de cinc hectàrees… els incendis són un veritable desastre i el pitjor de tot és que el 99% són provocats per l’home.

Estatua de Breogán

L’endemà vaig tornar a la ciutat per fer una mica de turista. Haig de dir que l’entrada a la Corunya és una mica complicada per tots aquells que ho vulguin fer amb bicicleta, sobretot, per a aquells que com jo no tenim ni idea de com fer-ho. La nacional VI en l’entrada es transforma en una autopista que pot transitar tot déu a una velocitat de 100km/h i amb un voral miserable en molts moments. Completament una bogeria per a algú que viatja amb bici. Després de l’entrada i una vegada que et fiques a la zona turística la cosa canvia una mica, amb un bon passeig i carril bici per la zona del port. Tot un luxe! Descobreixo de camí el castell d’Anton, una fortalesa al costat del mar que recomano visitar. Arribo a la torre d’Hèrcules, un dels fars més importants

Castillo de Antón, A Coruña

històricament del món, doncs va ser construït pels romans i continua actualment en actiu. Tot un luxe veure-ho sabent que és el far mes antic del món i el tercer mes alt d’Espanya. Després de les fotitos que tocaven fer vaig decidir continuar el meu camí. La sortida de la Corunya és igual de dolenta que l’entrada (si no pitjor) doncs si la ronda és com una autopista boja on pot conduir tot crist, a més per agafar la N-VI adreça Ferrol està en el carril esquerre dels tres que hi ha. Anem que em veia obligat a circular per la dreta fins que no podia més i creuar a l’esquerra posant en perill la meva vida i la dels altres. Se que segurament no llegeixin això els que haurien de llegir-ho però si ho fan que sàpiguen que és necessari millorar aquesta part per als ciclistes.

En sortir i aconseguir entrar en la nacional, em vaig trobar amb una nacional completament en obres. Arribo a Ferrol sobre les cinc, però en veure que les obres continuaven i que tindria problemes per allotjar-me i dormir a la ciutat vaig decidir passar de llarg i fer-li solament una foto des dels afores com a record. Vaig pedalejar fins a acabar cansat i vaig decidir muntar les tendes en el bosc. Era la primera vegada que lo feia i vaig buscar el lloc mes apartat possible (al costat d’un àrea de descans) entre matolls i amb el sòl fangòs perquè tènia un petit rierol al costat. M’asseguri que la tenda no es veiés des de fora i em vaig a dormir.

Torre de Hércules, A Coruña

L’endemà desmunto el quiosquet que havia muntat i em poso a la feina. Esmorzo en Ortigueira que és el poble que tènia mes a prop i veig un polp en el port. Un luxe veure aquests animals moure’s en llibertat. La jornada no va tenir molt més. Tot carretera, començava a estar una mica fart de tanta carretera… Al final vaig demanar a uns camperols que em deixessin muntar la tenda de campanya en els seus camps i em van deixar posar-la en un gran camp d’eucaliptus. Consell: els boscos d’eucaliptus són un bon lloc per acampar doncs aquests arbres “maten” tot el sotabosc, però tens que tenir cura!! Els esbarzers són les úniques plantes que sobreviuen al costat d’uns matolls de fulla gran i si no netes ben la zona pot ser que acabis amb unes quantes burxades i el que és pitjor, punxin el sòl de la tenda de campanya. Per evitar-ho, neteja la zona i utilitza un plàstic gruixut de la grandària del sòl de la tenda perquè no la vaig punxar.

Cristina es va posar en contacte amb mi. Tènia ganes d’entrar en la volta ciclista Espanya però volia que em desviés per al sud tirant a Cuenca. Jo tenia clar que volia fer-me el camí del nord en sentit contrari però retrobar-me amb ella i les festes a Cuenca m’estaven cridant l’atenció. Em tiro tota la jornada pensant. I la veritat quan pases tantes hores damunt de la bicicleta et dóna temps per pensar. Volia veure-la, però la meva obligació pel camí em va fer fer just el contrari. Li vaig dir que no, i continuï passant per les festes de Viavelez. Aquesta vegada paro en l’alberg de Almuñia, doncs necessitava una bona dutxa.

En el centro de La Rosa de los Vientos

L’endemà torno a ser l’ultim, total… seré el primer de la meva ruta doncs sóc l’únic que la fa. El hosteler, un home de Niebla (Huelva) enamorat del nord i enamorat del camí em regalo un mapa d’Astúries. De camí per la carretera veig a tres ciclistes, Sergi i dos amics mes de Barcelona que estaven fent el camí del nord, s’apropen per un camí de terra i em paro a parlar per saber si aquest és el camí real, però em diuen que solament són uns set-cents metres si arriba i torna l’asfalt. Ens fem una foto unes dones que estaven fent el camí a peu i eren de Terrasa, reunió de catalans en la cuneta de la carretera! Jajajaja

Camaradas por el camino

Després d’assaborir una miqueta de pols torno a l’asfalt. Vaig aconseguir arribar a Aviles on tènia pensat pernoctar però arribi abans del que pensava i vaig decidir arribar a Gijón on tinc un bon amic de la infància. L’entrada a Gijón va ser passada per un xàfec immens on vaig acabar xopat i coneixent a un

El rey Pelayo en Gijón

ciclista de la zona refugiant-se sota un pont. El bon home m’ensenyo el camí a el “albergue-càmping” que per si no havia acabat suficientment cansat estava en l’altra part de la ciutat i a uns cinc quilòmetres més de distància. En arribar em vaig trobar amb un càmping que tènia unes cabanyes de fusta, estilo bungalows o hytes com es diria als països escandinaus dels quals em recordo bastant en aquest moment. Diferència? Doncs que a Suècia o a Finlàndia o a Noruega tu pagues al voltant de 20-30€ per la cabanya i poden dormir entre 4 o 6 persones… aquí tu ets pelegrí, necessites l’acreditació i a més pagues uns 11€ per persona… anem que el negoci aquesta assegurat.

L’endemà vaig estar tot el matí amb el meu bon amic de la infància Lucas, que es va anar a viure a Gijón fa uns anys i feia temps que no ho veia. Em presento a la seva amiga Anabel i al mig dia es van anar a treballar així que tornava al camí després del parèntesi a Gijón.

La sorpresa va ser que sorprenentment esta ben assenyalada aquesta part del camí si la fas a l’inrevés. Al principi vaig començar a seguir fletxes blaves, les típiques blaves amb forma de cargol de mar. Però a l’estona es van transformar en grogues amb un símbol cèltic de tres puntes al que vaig llegir que posava “Camí de Colunga”. Preocupat per aquest sobtat canvi (i perquè les fletxes grogues tots sabem que és direcció a Santiago) pregunto en una petita tenda d’un poble a l’alt d’un pujol. Em van confirmar que el camí anava a Villaviciosa, la meva següent destinació, i vaig emprendre la marxa. En tot el camí del nord, aquesta és la part més de muntanya que vaig fer. El camí que al principi semblava amistós es va convertir en un veritable martiri per a les meves cames, la suspensió de la bicicleta i fins i tot per a la meva ment. Em quedo clavat en una de les pujades d’esquerdes i pedres i vaig decidir passar la nit enmig de la muntanya. Va ser una bona idea doncs vaig tenir temps per descansar i per fer melmelada de mores….

Mermelada de moras!

Consell: quan vagis als bars i et demanis un cafè demana sempre més sucre de la qual necessitis doncs pot servir per a moltes coses com per exemple fer melmelada.

Un camino sin piedras no es un camino

L’endemà, en despertar vaig veure a un grup de persones pujar el camí. Així que vaig sortir corrent del meu cau i els pregunto per on era el camí. La cara que em van posar en saber que havia passat la nit en el bosc no té preu… per tot la resta vaig esmorzar melmelada de mores i a pedalejar!

El camí continu empedrat i amb pujades que constantment m’obligaven a baixar-me de la bici. En uns dels trams vaig veure que m’havia de desviar per un petit camí de baixada. La sendera plena d’esglaons de pedres i ample sol per anar a peu em provoco una nova caiguda en la qual a l’estona vaig veure que vaig perdre la taca per inflar les rodes. Per sort solament em vaig fer una petita esgarrinxada en el bessó dret provocat per un esbarzer. Continuï fins a arribar a un petit llogaret on l’únic vilatà que em vaig trobar va ser un gos que em va perseguir fins a trobar el camí correcte. No se si donar-li les gràcies o cagar-me en too!! Vaig aparèixer en una carretera secundària i vaig començar a ascendir. Al cap d’una bona estona torno a veure l’entrada pel qual vaig caure i m’adono que alguna cosa va malament. Pregunto a un home amb el tractor i em confirma que estic anant contra direcció, que Villaviciosa esta a les meves esquenes. Li dono les gràcies i torno aquesta vegada si per carretera doncs encara que portava temps desitjant veure terra la meva experiència va ser pot ser mes dura del que m’esperava, també perquè solament són 25km entre Gijón i Villaviciosa i jo ja havia perdut tota la tarda del dia anterior i estava perdent tot el matí.

Gigantes de Villaviciosa

En arribar a Villaviciosa, em vaig trobar amb un poble en festes. Esmorzo un cafè i vaig veure els gegants de Villaviciosa. També pregunto pel camí a uns companys pelegrins com era el camí i em van confirmar que tot era per asfalt una altra vegada.

En arribar a Ribadesella trobo a un bon home mentre estava menjant al costat del port. M’explica una mica el malament que aquesta el món, que la gent no cuidem el nostre planeta i també m’explica com fer un fogó amb dues llaunes de coca cola. Es va i jo vaig a un bar a prendre cafè i carregar el mòbil, quan de sobte al moment d’entrar m’ho torno a trobar. Em pregunta per que vull cafè i li explico que necessito carregar el mòbil així que em convida a la seva casa. L’home és un hostaler a l’estiu, i un fort activista per la naturalesa. Tot ho fa amb bicicleta o per mitjans naturals. Després d’oferir-me té es va anar a fer snorkel i jo em quedo sol a la seva casa. Vaig estar un temps posant les coses al dia i carregant el mòbil. No tenia Internet perquè deia que la wifi és cancerígena així que a l’hora quan el mòbil estava mitjanament bé em vaig anar tancant-ho tot. Gràcies per acollir-me!

Camino de Santiago

A la tarda em plou una mica així que decideixo dormir en l’alberg de Llanes. Aquí m’adono que i perdut les chancletas per a la dutxa. Compro una taca en una tenda de bicicletes i em desprenc d’uns texans i la tovallola de platja doncs crec que és un pes extra que no necessito. Si ho arribo a saber l’hi dono a Cristina quan vaig tenir l’oportunitat.

L’endemà em trobo amb un bon dia passat per aigua. En Unqueda decideixo posar-me unes bosses de plàstic en els peus doncs estaven tan mullats i freds que els tènia entumits. Arribo a Comillas, aquí vaig poder veure el Capritx de Gaudi des de fora doncs l’entrada valia diners i el palau del primer marqués de Comillas que ho va fer per al seu bon amic el rei Alfonso XII. Passo la nit en un alberg enanísim on m’allotgi jo sol, sense Internet i sense cuina. Per sort la hospitalera em va donar un plat d’arròs, pa i fruites per sopar.

L’endemà continua plovent. Tènia que passar per Santander però entrar a una altra gran ciutat em donava mandra i a més havia de pagar un pot per creuar el toll, això sempre que ho trobés contra direcció. Així que voregi una mica la costa fins a arribar al costat oposat de la riba. La jornada va ser curta, doncs volia parar-me a l’alberg de Güemes doncs havia rebut bones recomanacions a l’estil “és el millor alberg del món”

Camino de SantiagoEn arribar a l’alberg vaig tenir la sort que havia sortit el sol i aturat de ploure. L’entrada va ser molt acollidora gràcies a Paco un voluntari que et donava la benvinguda i et convidava res mes entrar a galetes, per cert estaven delicioses! Després m’instal·lo en el meu lloc i vaig poder utilitzar l’Internet. Vaig estar en la xerrada que donava el pare Ernesto que era l’amo del recinte i havia usat el caseriu dels seus pares per crear l’alberg. A la nit vaig estar sopant amb tots els pelegrins i un parell d’ells es van posar a cantar. L’endemà també esmorzo amb tots i aprofito per rentar la roba. El Pare Ernesto va voler fer-me una foto al costat del seu alberg doncs diu que tinc una història interessant. No se que va trobar l’home en mi, però jo si se que vaig trobar allí. Vaig trobar un lloc on la gent és amable i servil (igual que en molts albergs i en tot el camí en general) però sobretot vaig trobar un lloc fora de l’àmbit del comerç. Si, pot semblar que s’estiguin venent tot el temps com va haver-hi uns que m’ho van dir però, a cas el sopar i l’esmorzar no val diners? Et donen tot això a canvi d’un donatiu i ho pots donar quan vulguis, ells no saben qui paga i qui no, ells tracten a tots per igual i em van tractar per igual. No vaig pagar, perquè amb prou feines arribava als 250€ i dient això vull donar les meves excuses sobretot a tots el que fan possible a aquest lloc surti cap endavant. Se que no és diners, però aquest paràgraf l’hi dedico a ells i al Pare Ernesto, és el millor alberg del món!

Camino de Santiago

Materiales para el hornillo

La jornada va ser completa. Vaig sortir tard de Güemes per variar i no em vaig quedar per no gorrejar doncs em van oferir quedar-me més temps per si ho necessitava. Em compri unes chancletes doncs les antigues les vaig perdre i em fabrico un fogó amb dues llaunes de coca cola (ja faré un bricomania un dia d’aquests). Vaig anar a la recerca del poble que es deia Magdalena com la meva mare. I vaig acabar perdut per la muntanya per variar. Aterro al poble del costat i vaig anar a preguntar als únics vilatans que vaig trobar on em trobava. Ells en veure’m em van convidar a menjar i em van donar una mica per al camí. Eternament agraït. Li vaig fer una foto al cartell de Magdalena i em vaig anar direcció Portugalete. Em vaig trobar en una baixada a uns nois amb les seves motocicletes i vam tenir un pique chulo mentre la baixada va durar. Aquesta nit la passo en un camp de gespa al costat de la carretera amb el permís del pagés.

Dos ángeles del camino

L’endemà un altre dia replet d’emocions. Creuo Bilbao i arribo a Guernica on em paro a menjar al parc dels emigrants europeus on em treuen fora per tenir bici i dues compis del ciclisme Iker i Iñaki em conviden al cafè. Continu tot asfalt fins a no poder mes a 12km de Deba. Pregunto a una dona si puc muntar la tenda de campanya en els terrenys i m’explica que aquí estaria mal perquè la carretera esta molt a prop però que a menys d’un quilòmetre tènia un caseriu abandonat on podria acampar en els seus terrenys doncs ella era

El gaitero

qui els donava de menjar als gats. Vaig sortir a la recerca del caseriu i em vaig trobar amb un petit llogaret ficat en un barranc amb cases segellades per la policia menys el caseriu on anava a dormir. Pel que em van explicar l’amo va morir un parell d’anys enrere i els fills no es posen d’acord per vendre-ho. Em vaig veure obligat a netejar un munt de matolls i males herbes que tenien just en l’entrada per poder muntar la tenda. El lloc era sinistre, ficat en aquell congost semblava que tot fos amenaçador, fins i tot els gats em miraven malament!! Vaig tornar a tenir el mateix problema que vaig tenir en Muxia amb el mòbil, i aquesta vegada no em venia de gust gens escoltar a Shakira sense parar així que la vaig ficar sota tota la roba perquè esmorteís el so i no se m’escoltés des de fora. Sens dubte prefereixo dormir enmig del bosc abans que en aquesta casa fantasma!

Em vaig despertar d’hora i arribo ràpidament a Sant Sebastian on em paro a veure les motos. Arribar a Irun és una mica complicat on em vaig perdre diverses vegades. Pregunti a unes xavales joves i em van dir que en arribar a el “gonogorri” (o alguna cosa així) girés a l’esquerra. No sàvia el que era i ho pregunto, pensant que era algun tipus de tenda però no, elles tampoc sabien la traducció al castellà i preguntem a un altre home que s’apropava qui ens va dir que era el carril bici. En arribar a Irun em van manar a l’alberg juvenil però et demanen 25€ a la nit, vinga! que ni de coña, així que l’home m’aconsello anar al de pelegrins que era a donatiu i que jo no tènia ni puñetera idea d’on estava. Per sort ho vaig trobar i vaig poder conèixer a un català que tornava també igual que jo pel camí del nord i que anava per a Manresa.

Camino de Santiago

L’endemà m’acomiado de tots i trobo a dos bicigrinos francesos que retornen a Biarritz, els dic que m’acompanyin doncs el meu primer punt a França era Sant Jean de Lux i els enxampava de camí. En deixar-los vaig trobar un munt de castanyes en la cuneta i en comprovar que estaven bones vaig agafar un parell de borses (pràcticament ompli una de les maletes solament de castanyes) això va bé, ja no hauria de comprar fruita seca durant un temps. Paro en un càmping a 6km passats de Mauleon on em va perseguir un gos que em va voler mossegar, per sort, els meus bessons ja tenien una grandària i duresa el suficients com perquè no aconseguís mossegar-me en marxa.

Camino de SantiagoVaig tornar a Mauleon doncs el meu camí a Oloron m’obligava a retrocedir aquests 6km i em va tornar a perseguir el mateix gos amb la mateixa sort. Em vaig trobar amb dues rutes alternatives a la qual vaig triar la turística i a la poca estona em vaig penedir en certa mesura doncs em vaig veure fent tot tipus de pujades i baixades. Si creia que el camí de Sant Jaume era un bon entrenament prepareu-vos per aquest. La meva idea era la de fer una “transpirinenca” per la part d’a baix pensant que seria menys dura i pot ser es menys dura, però em passo tot el temps pujant i baixant montañitas de mil quilòmetres d’altura aprox. Amb els seus desnivells i les seves coses. Va començar a ploure i em vaig trobar amb uns argentins cicloturistas que igual que jo anaven direcció a Lourdes. Vam fer junts els últims trenta quilòmetres i en arribar ells es van anar en un hostal. Quedem a veure’ns l’endemà però no ens vam donar els nombres… així que no els vaig tornar a veure. Jo tornava a estar sol al poble i plovent per animar mes la situació. No vaig trobar albergs o almenys la gent no sabia gens. Vaig anar a comissaria i pregunto si ells sabien alguna cosa i em van aconsellar anar a la Cite de Saint-Pierre. En sortir de comissaria pregunto a una dona com arribar i vaig tenir la sort del viatger doncs a qui pregunto va ser a un àngel. Ella va sortir a la recerca del seu cotxe i em  va portar amb tota la paciència del món fins al lloc. En l’entrada van preguntar els de seguretat si hi havia lloc per mi doncs era molt tard (al voltant de dos quarts de vuit de la tarda) i en dir-me que si li informi a la dona que no es preocupés mes que ja tènia assetjo on descansar. Bones persones hi ha al món.

La Cite de Saint-Pierre… que dir d’aquest lloc?? Güemes pel meu gust va ser el millor alberg que he estat. Però aquest lloc màgic no se li puc cridar estrictament alberg. És un lloc on sobretot la gent gran va per a uns dies a visitar Lourdes i la pròpia Cite. Vaig conèixer a un grup de persones majors que venien d’Olot i als quals si em llegeixen aquest post els dono una salutació i una abraçada doncs van ser encantadors amb mi. També a l’organització doncs no estan acostumats a rebre pelegrins de Saint Jaques. Vaig poder estar dues nits per la qual visito en el meu particular dia de descans Lourdes i la Cite. A l’hora d’anar-me em vaig acomiadar dels voluntaris de cuina que són uns cels. Un gran lloc que recomano visitar i al que jo vaig tenir privilegi per ser pelegrí. Mil gràcies!

Recuperada la meva forma física decideixo fer el que solen fer tots els que es proposen metes absurdes. Pujar el Tourmalet. Això, no estava per la meva ruta programada ni era una ruta alternativa. Vaig haver de pujar-ho per després tornar a baixar-ho i tornar gairebé al punt de destinació fent uns 45km perquè si, amb un desnivell d’1.275m en sol 16km. És el port de muntanya més famós de tot el Tour de França i un dels més durs. Creia que seria l’únic prou poc entenimentat com per pujar-ho carregat amb maletes però no, sempre hi ha algú pitjor que jo! Després de la pujada em vaig trobar amb dos espanyols a dalt que estaven de viatge amb el seu BMW. Vaig voler parlar una estona amb ells però no se si era perquè anava amb bici o que els passava que no vaig aconseguir entaular conversa. Així que vaig menjar a 2.115m d’altura i vaig tornar al trevall. La veritat és que va valer la pena.

Camino de Santiago

Descanso en un càmping del que em va sortir gratis la nit. Perquè? Doncs no se si és per mi o per la meva volguda França doncs no és la primera vegada que em passa però, en arribar no estava el recepcionista i en sortir tampoc, i no penso anar a la seva casa a buscar-ho així que en sortir paso per Capern i vaig anar direcció a la Bastide de Serou lloc on decideixo dormir.

Camino de Santiago

L’endemà a Foix paro en un McDonals on poder agafar una mica d’Internet i poder-me posar en contacte amb el món exterior i m’assabento que dos dels meus millors amics, Alex i Jenny, estan de parranda per Andorra. Els envio un missatge i informant-me ells que estan en el Pas de la Casa els dic que si els ve de gust anar a Foix. Així que els esperi en el McDonals i la veritat és que em van donar una bona alegria. Feia 48 dies que no veia a ningú dels meus! Després de visitar Foix i veure militars m’acomiado d’ells i continu fins a arribar al càmping de Puivert on cuinant cremo la braga de Bultaco que tènia i el meu dit de pas.

Camino de Santiago

Tots els dies són diferents. El pla d’aquest diumenge era arribar a Perpignan on em retrobaria a les meves dues amigues del camí Lorraine i Celia. Passada pel Pas de Lys un congost que aconsello a tothom que ho visiti. Vaig gaudir veritablement on vaig sofrir molt pel vent en contra. A mig camí em vaig trobar o millor dit, em van enxampar un grup de quatre cicloturistes camí a Perpignan. Ens parem a menjar junts en un particular menjar internacional, una parella d’alemanys, una altra parella de Nova Zelanda i jo (amb la meva bici per no sentir-me sol), a l’àrea de descans i continuem junts fins a la ciutat. Allí ens acomiadem i em vaig anar a la recerca de Lorraine.

La ciutat és gran i plana, ideal per a la bicicleta. Vaig aconseguir trobar-la després d’un munt de voltes o millor dit, em va trobar ella a mi! Passada dues nits a casa de Lorraine i Celia em porto a veure la platja. Vaig poder veure la ciutat. I provar uns dels millors vins que he begut! Passada dos grans dies al costat d’elles i vaig poder relaxar una mica el meu cos i ment. Doncs el Tourmalet ho portava en l’esquena. Mil gràcies pelegrines!!

Camino de Santiago

Fi de la quarta part.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.