Camí de Sant Jaume – Destinacions finals

Tercera part

Com és Santiago de Compostel·la? Per a alguns és un lloc sagrat carregat d’espiritualitat… jo solament veia tendes de souvenirs pertot arreu. Així, Cristina i jo decidim passar un dia més a la ciutat i després continuar el camí fins a Finisterre. El primer va ser buscar provisions per passar la nit i allotjament gratuït. Les provisions és fàcil, vas a un súper i compres, el de l’allotjament gratuït va ser una altra història… Vam ser a l’oficina del pelegrí per preguntar si era possible trobar alguna cosa així a la ciutat i sorprenentment ens van dir que sí, que anéssim a l’església dels franciscans on els sacerdots tenen un humil alberg on poder allotjar-se. També ens van informar (per petició nostra) que si no hi hagués lloc per a nosaltres podríem guardar les bicis al pati del recinte de les oficines de pelegrins però que ells tancaven a les nou.

Així doncs decidim provar sort en l’alberg i en arribar ens van acollir dues dones, una d’elles vestida de monja. Tenien lloc de sobres però un petit inconvenient, a partir de dos quarts d’onze de la nit tancaven les portes i ningú podia entrar ni sortir de l’alberg. Estava clar que sent el primer dia a Santiago i la primera nit ens venia de gust més visitar la ciutat de nit que quedar-nos endins d’aquest convent i ens vam tornar a l’oficina del pelegrí per guardar les bicicletes i l’equipatge en el lloc mes segur. Arribem just quan estaven tancant les portes i gràcies a la súper comprensió (i paciència) dels treballadors d’allí ens van deixar ficar les bicis. Vam agafar solament el necessari per passar la nit i vam anar a la recerca de noves aventures.

Donant voltes va començar a ploure, pràcticament estava caient un diluvi i ens vam ficar en un bar a prendre’ns una cervesa. Allí esperant que passés el mal temps em van cridar pel meu nom, en girar vaig trobar a dues noies maquíssimes, Celia i Lorraine. Ja les que havia conegut abans a través d’una broma que li formuli a una d’elles aquest mateix dia en la catedral. Em va sorprendre tornar-me-les a trobar i més que s’acordessin del meu nom però així va ser i si tal vegada les vaig conèixer abans va ser en aquest moment quan realment les accepti com a amigues. Es pot dir que en conèixer-nos tots parlem i tractem als altres amb certa cordialitat de manera que sense conèixer-nos sembla que siguem amics però que en donar-nos la volta ja no ens acordem d’ells o elles. Després estan aquestes persones que sense saber el perquè saps que te les tornaràs a trobar i que en trobar-los no et fa falta tenir aquesta cordialitat perquè saps que ja tens la seva amistat. Passem una bona estona parlant i quan va semblar que afluixava la pluja ens acomiadem i ens vam anar del bar. Va ser la nit més llarga i emocionant (no era necessari molt doncs totes les nits del meu viatge fins al moment les passi dormint) vam ser al pòrtic de l’ajuntament que aquesta just davant de la catedral per passar la nit i ens trobem amb un grup de hippies súper simpàtics i súper beguts que venien a Santiago des de molts llocs, alguns molt llunyans com Itàlia, a fer el camí de Sant Jaume i que en aquests moments estaven celebrant que ho havien aconseguit. Ens asseiem amb ells i a la poca estona va venir la policia a buidar la zona perquè no es podia estar allí. Ens acomiadem i Cristina i jo comencem a buscar un lloc on poder dormir.

Vam despertar en el pòrtic del museu del pelegrí, bon consell de l’home de la neteja, després de diferents i abstractes aventures durant la nit. Visitem la ciutat quan li informen a Cristina que el dissabte comença a treballar… Tots els plans d’arribar si a Finisterre o Vigo es van anar a fer punyetes. Però l’important és que va ser per una bona causa! Així que partim a la recerca de la forma mes barata perquè ella pogués arribar a Valladolid amb la seva bicicleta sana i estàlvia. Una vegada trobat el transport tornem al centre i decidim passar aquesta nit en l’alberg dels Franciscans. L’endemà esmorzem en la cafeteria més cara de tota Santiago, 11 eurazos per un cafè, uns xurros, un croassant i un batut de xocolata… perquè no aneu està a la plaça de la catedral deixant-la d’esquena sota les escales a mà esquerra. Visitem la catedral i el Còdex Calixtino, primera guia turística del Camí.

Al mig dia m’acomiado de Cristina. En Dos dies i mitjà dos comiats molt sentides, primer Andrés després Cristina… tornava a estar sol davant el camí i la veritat és que m’havia acostumat a viatjar acompanyant. Però així és el Camí, com en la vida, no tots fem el mateix Camí. Algunes vegades els camins s’uneixen per recórrer un llarg camí junts, altres vegades els camins s’uneixen i es desuneixen al compàs de la destinació i altres vegades solament es creuen en un breu espai temps on pot deixar petjada i canviar-te o simplement esfumar-se com el fum que es va amb el vent.

Muntat en la meva bicicleta, començo a pedalear fora de la ciutat i m’adono que el camí cap a Negreira la meva següent destinació abans d’arribar a l’alberg de Olveiroa és realment bonic. Bellesa pragmàtica que millora una mica més tu ànim. Un recorregut que val realment la pena visitar. I també una de les anècdotes més gracioses. Acabava de passar a dues noies que passejaven el seu gos quan em va donar un petit “dolor d’estomac”. Sàvia que si em parava m’enxampaven així que tiro tot el que vaig poder aguantar i als cinc minuts penso “bé ja estaran molt lluny” busco un lloc on poder fer les meves humanes necessitats. Una vegada trobat el lloc i en ple procés de producció utilitzant una branca on posar el meu valuós paper veig que les dues noies i el seu simpàtic gos pugen pel camí… està clar que d’espia no serveixo doncs em van veure a la primera llavors, en veure la cara de les pobres noies no em quedo una altra que dir-los: Bon Camí! Doncs no vaig tenir un altre remei. Orgullós de ser català i anar fent el “*caganer” al voltant del món.

Arribat a Olveiroa i amb la cara encara sonrojada trobo l’alberg i la següent sorpresa: torno a trobar-me amb les meves franceses preferides Lorraine i Celia. Gratament sorprès i alegre passem una bona estona de xerrades i una vegada arriba l’encarregada de l’alberg em diu que no té lloc per mi doncs una de les habitacions per a pelegrins estava en desinfecció (una cosa habitual encara que era la primera vegada que em passava) doncs els pelegrins moltes vegades no portem la higiene al dia i això si per causes de la vida entra algun pobre malalt pot arribar a afectar la zona. Sé que sona malament però així és la vida que ens toca i per raons de seguretat m’alegro que tanquin la zona per a desinfecció per mes lleig que soni aquesta paraula. Jo li dic que no passa res que em deixi acampar en algun lloc del terreny i em dóna permís a cost de 2€ en les antigues quadres, ara reformada i neta. El sopar la passo en una molt bona companyia internacional on em vaig adonar de l’important que és tenir més d’un idioma o com a mínim l’anglès. També m’assabenti que l’endemà passaven els nois de la volta ciclista a Espanya per la zona acabant en el mirador d’Ezaro i com no tenia pressa per arribar a veure l’oceà vaig decidir visitar aquest lloc.

L’endemà arrenqui com sempre dels últims… hi ha costums que no es perden. Així no em va donar temps d’acomiadar-me de Lorraine i Celia. Vaig partir pensant que les enxamparia pel camí però resulta que em vaig desviar una mica i no les vaig veure. Camí a Ezaro veia com estaven preparant la carretera per tancar-la al moment que passés la Volta. Em tènia que donar pressa perquè sàvia que arribarien sobre al mig dia i estava a 25km de la menta. Una vegada desviat del camí tot va ser carretera i amb molt poca cosa que explicar si no fos per les impressionants vistes a l’oceà. Ezaro també és un poble pesquer molt bell al que recomano visitar. Em prengui una coca cola en la riba del mar abans d’emprendre els 2km de pujada amb pendents del 30%. Tot un repte si viatges amb una bici que pesa 40kg! En entrar ja estaven tallant el carrer, al principi l’agent no volia deixar passar a ningú però al final em deixo passar, no se si per lastima o perquè sàvia el que m’esperava i tènia guanyes de divertir-se una mica… Vaig començar l’ascens a poc a poc, jo també sabia que era un dels ports més durs de la volta i no volia castigar-me a l’inici de la muntanya. Al principi pensava que gràcies a que és asfalt i no patinaven les rodes com ocorre en el camí seria més fàcil… fins que em vaig trobar amb els pendents de més de 20%!! Llavors desitgi que la roda patinés una mica perquè tènia tanta tracció enrere que la roda d’endavant s’aixecava i començava a tenir problemes per controlar l’adreça de la bici. Vaig veure com un càmera de TVE que estava recollint la seva càmera tornava a muntar-la ràpidament i em va gravar en un petit tram de l’ascens. No em paro perquè volia fer-ho tot d’un cop i temia que si em parava no tornaria a arrencar però si llegeixes això estimat càmera de TVE mana’m plis el video! també la gent m’animava, tenint en compte que anaven a veure la Volta s’entén el gest, però veure’ls com s’aixecaven a aplaudir-me això és d’admiració per la meva banda. Gràcies!

En arribar a dalt i després de fer-me la típica foto en meta necessiti l’ajuda de diversos homes per passar la bicicleta i l’equipatge per les tanques de protecció. Vaig menjar i vaig fer amics amb una Colla de Pontevedra i després d’un merescut descans vaig veure com guanyava jo un mòbil Alcatel d’ultima generació súper chulo i l’etapa Joaquín Rodríguez conegut com Purito qui em va saludar per megafonia quan li estaven donant els premis en el podi.

Després de la petita aventura i d’esperar una mica al fet que la gent es mobilitzés vaig començar el descens… portava un temps que
m’havia acostumat a solament portar el fre davanter però amb tant pendent i tants quilos damunt el descens passo de ser complicat a perillós. La bici va agafar una velocitat de 10km/h amb el fre apretat de gom a gom i el disc roent veient-me obligat a avançar a tot el personal que baixava a peu, fins i tot a ciclistes descarregats havent-los de xisclar dient que s’apartessin que no portava frens. La gent òbviament no em creien… perquè serà? Passo nit en un càmping en Sardiñeiro de Abajo a 7km de Finisterre sa i estalvi.

 L’endemà arribo primer a Finisterre. Vaig conèixer a una parella que viatjaven en un vell cotxe venent collarets fabricats per ells. Vaig sortir a buscar allotjament en l’alberg però no agafen a ciclistes fins a partir de les 6 de la tarda per atendre primer als caminants així que per casualitats de la vida una bona dona enmig del carrer em va dir que em llogava l’habitació per 10€ la nit. Vaig sortir a veure el Faro on em vaig tornar a trobar amb la parella que venien collarets i ens va fer una foto una noia que vènia fent el camí de Sant Jaume des d’Israel… set mesos portava la pobra caminant! Històries impressionants es poden escoltar en aquests llocs. En tornar m’informo que et donen la Finisterrana, diploma acreditatiu on explica la teva prolongació del camí a Finisterre. Això t’ho donen en l’oficina de turisme igual que tot, doncs com he dit en alguna que una altra ocasió aquest camí s’ha tornat en una atracció turística i això no deixa de ser un negoci. Així que ficat en l’oficina de turisme vaig conèixer a Agustí, un bon home que estava fent el camí de Sant Jaume amb bici que preguntava on dormir i jo li aconsello que vingués on estava allotjat jo doncs tenien lloc de sobres. Tot seguit vam sortir a comprar menjar per a la nit i ens vam anar al far a veure el vespre. Vaig aconseguir unes fotos increïbles i vaig descobrir que aquesta mateixa nit era una nit especial doncs aquesta nit era la blue moon (lluna blava) que es produeix poques vegades doncs és la segona lluna plena en el mateix mes. Total, per al meu quadern de bitàcola puc escriure que el 31 d’agost en arribar a l’altra punta d’Espanya vaig arribar en un dia molt especial.

L’endemà ens despertem tard. Havíem acordat el dia anterior d’anar plegats a Muxia així que li espero per partir. La veritat és que no tènia ni idea de per on era el camí i ell tampoc. així que en trobar a Katalina, amiga d’Agustí i a partir d’aquest moment amiga meva, vam tenir la sort que a ella li havien dit per on era, així doncs vam anar els tres junts a Muxia lloc on diuen que les pedres guareixen i les marianas apareixen.

Personalment prefereixo com a final del camí a Finisterre avanç que Muxia. No per res en concret però m’impacto mes el far, els penya-segats. Pot ser va ser perquè hi ha moments en els quals t’impressionen més i moments en els quals t’impressionen menys. Pot ser va ser perquè la història de Katalina que vènia amb la seva bicicleta de passeig des d’Alemanya i que anava mes ràpida que jo pels camins de muntanya va eclipsar la bellesa del lloc. Tal vegada va ser per aquest home que vam conèixer mentre menjàvem en Muxia, que vènia des de Bèlgica fent el camí, que explicant la seva història sobre que li havien robat tot tipus de documentació i diners però que així i tot va continuar aconseguint arribar fins a aquí va fer emocionar a l’home que teníem en la taula del costat fent-li plorar i donant-li 20€ per ajudar-li i jo que li vaig donar menjar i ànims doncs acabava d’arribar però tènia que tornar a Santiago aquesta mateixa tarda per temes de paperassa pel robatori… després de tot el que ens va explicar ho vam tornar a veure diverses hores després al costat del mar descansant mentre Katalina i jo ens donàvem un bany entre les roques. L’home ens va mirar i jo li miri, no ens vam dir res doncs ara sàvia la veritat, que si no tota la seva història part d’ella era mentida, solament per aconseguir donar pena i així guanyar-se una mica de menjar i amb una mica de sort algú vindrà plorant donant-li diners. Cal vigilar amb aquesta classe de buscavides. Arribem just a temps a l’alberg després de veure el fosquejar amb música de Shakira a tota pastilla gràcies al meu mòbil que es va bloquejar i no em va deixar fer res fins que es  va quedar sense bateria. En l’alberg vam conèixer a un home andalús que s’hi havia fet el Camí cinc vegades, aquesta ultima per la Via de la Plata.

Katalina i jo vam anar a dormir en l’alberg públic que és més barat i Agustí en un privat. Quedem per sopar però no vam poder posar-nos en contacte i l’endemà en partir ens vam anar sense ell doncs pel que sembla li dolia l’esquena i preferia descansar un dia més allí. Espero que estigui bé i hagi tingut un bon retorn a la seva llar.

En la volta vaig començar a notar-me una mica millor també, el dia anterior vaig notar l’ascens al mirador de Ézaro així que m’alegri per notar aquesta millorança. Vaig convèncer a Katalina per anar a Cap Touriñan però després d’una bona estona de camí decidim tornar a Olveiroa doncs ella tènia una mica de pressa. Pobre, si abans vaig ser jo i la meva decisió de desviar-nos després va ser la meva bici la que va decidir que arribaríem una mica mes tard, doncs se’m va trencar una altra vegada el suport del trasportí. Encara sort que sempre porto eines per arreglar coses, aquesta vegada portava un tros de filferro que recuperi d’unes obres en Monrepós Huesca, com veieu cal ser previngut! Arribem a Olveiroa on vaig conèixer a un amic italià de Katalina i em vaig anar a descansar, aquesta vegada en un llit.

L’endemà Katalina i jo partim a Santiago. Tènia l’esperança que aguantés l’invent dels filferros però abans d’arribar a Negreira es van tornar a trencar i vaig decidir buscar un taller on m’ho reparessin. Vaig trobar un solament per a bicis recomanat per la bona gent d’allí i pel que sembla no entri amb bon peu doncs vam tenir un petit “enfrontament” entre el mecànic i jo. Tot seguit i després d’una estona la dona del mostrador entro a arbitrar el conflicte resolent-ho. Perdudes dues hores vam tornar al camí amb suports nous. Arribem a Santiago sense problemes.

Vaig aconseguir vendre el mòbil que m’havia tocat i amb aquests diners em vaig comprar un fre posterior i pastilles per al davanter. L’endemà envio el mòbil per correu i em vaig posar a reparar la bici. El darrere va ser fàcil, solament tènia que llevar la pinça i la maneta i remplaçar-la per la nova. El problema va ser quan vaig voler posar les pastilles noves al davanter. Resulta que després de 600km sol amb el fre davanter, tenint descensos com els de el mirador de Ézaro havien fet petjada en els pistons de la pinça deformant-los i impedint-me que pogués posar les pastilles. Em toco tornar a anar al taller on havia comprat el material que precisament no estava prop de l’alberg on Katalina i jo ens allotjàvem i en arribar l’home em va dir que no podria tenir-ho fins a l’endemà. Em toco tornar a peu i sense bici a l’alberg. També vaig conèixer a Jaume el català que està de hospitalari en l’alberg i a Nicola un italià que s’allotjava allí i em convido a espagueti, una noia tailandesa que vènia també caminant des de Paris.

A l’alba ens acomiadem de tots i em vaig acomiadar de Katalina. Una vegada em van dir que durant el camí, si et trobes una persona durant un dia es converteix com un amic amb un any d’amistat, si són dos dies doncs dos anys i així successivament, doncs bé, pot ser soni a exagerat però si que és veritat que sentiments així succeeixen durant el camí.

Torno a estar sol, amb la bicicleta en el taller i jo carregat amb les maletes i l’equipatge a 4km caminant… i tenint en compte la meva elecció de tornar a casa pel camí del nord aquesta vegada segur que no em trobo a ningú amb qui compartir el camí. Però com diu la cançó: Caminante no hay camo, se hace camino al caminar… i si aquest és el meu camí jo solament amb les meves coses, però sense la meva bicicleta amb la qual fer camí. Diré llavors, aquest és el final de la tercera part perquè Caminant no hi ha camí, es fa el camí en caminar…