Camí de Sant Jaume – Comença la ruta oficial

Segona part

Els dotze quilòmetres que separaven Sabiñanigo de Jaca se’m van fer llarguísims. Així que el dilluns ho dedico
a visitar Jaca d’a dalt a a baix i a treure’m la credencial com a pelegrí, sí sí, ho heu llegit bé, fins ara no portava gens que indiqués que estava fent el camí de Sant Jaume…

Camino de Santiago

també vaig ser a la farmàcia, enxampi esprai anti-mosquits, ibuprofeno i una faixa per a l’esquena doncs em dolia molt per la motxila que portava a coll. També pregunto per les genolleres que tenien però el farmacèutic em va aconsellar d’utilitzar correctament el réflex i no forçar el genoll.

A Jaca va ser el primer lloc on vaig veure el primer cartell del menú del pelegrí a 7,50€ estava dit menú… podria escriure un llibre de perquè estic en contra del menú del pelegrí i obrir una plataforma en facebook però em conformaré a dir per aquí que simplement és un robatori, he arribat a veure menú de pelegrí a 12€… que ho nomenin menú del dia i es deixin de bajanades!!

L’endemà munti l’equipatge a la bici i em vaig dirigir a l’església on em tregui la credencial per iniciar la meva aventura pel camí aragonès. Vaig començar a perseguir les petxines o vieiras de pelegrí metàl·liques que estaven incrustades al carrer i al tercer carrer ja deixi de veure-les. Vaig preguntar a un bon home major i sense adonar-me de la meva forma de cridar a les vieiras li vaig dir: perdoni cavaller porto una estona perseguint petxines i les he perdut de vista, sap vostè per on continuen? per la qual cosa l’avi que fins llavors no em vaig adonar de la pinta de payés que tenia em va contestar: perseguint què?

Camino de Santiago

Després d’aclarir l’assumpte m’indico que tot és “a allí” i em va fer un gest amb la mà. No vaig quedar molt convençut però vaig confiar en ell i després de donar diverses voltes vaig trobar la següent petxina (avís a partir d’ara serà petxina fins a la resta dels meus dies) el camí em porta per una tremenda costa que em fa baixar de la bici i empènyer. Arribo a dalt suant i em trobo que haig de baixar per una

Monumento al apóstol en Santa Cilia

carretera, em pujo a la bici i mentre descendeixo em poso a beure aigua amb el bidó a la mà dreta, veig que la carretera dóna un brusc gir cap a la dreta més o menys un angle de 180 graus però el camí segueix recte per una sendera que de seguida veig que es converteix en barranc, estrenyo el fre davanter doncs era l’única mà que tenia lliure i noto com la maneta s’enfonsa fins a tocar manillar i la bici en comptes de frenar accelera… em veig obligat a tirar el bidó pels sòls i a frenar d’una manera molt brusca amb el fre posterior fins a aconseguir parar-me abans de sortir-me de la calçada gairebé em mato! intento bombar diverses vegades el fre davanter per si agafava pressió però em va ser impossible, pel que sembla entrava aire per alguna part del circuit hidràulic. Continu fins a arribar a Santa Cilia on em faig una volta pel petit llogaret, encara sort que era petita la vila doncs no trobava la sortida. Al final trobo un altre que com jo està fent el camí de Sant Jaume amb bici. Li dono caça i ens presentem, es diu Carlos i l’home és de Saragossa. Jo encantat per tenir una mica de companyia ens dirigim a Atesa per fer la parada a menjar. El camí em va demostrar que els suports del trasportín que eren de filferros doncs es van trencar prèviament les brides de plàstic en sortir de casa, no aguantarien molt. A la tarda ja, després d’haver passat per un ascens bastant dur de set quilòmetres i quedar-nos pràcticament sense aigua Carlos i jo ens parem en Ruesta per aconseguir aigua. Ens trobem amb Andrés que igual que nosaltres també estava fent el camí de Sant Jaume amb bici. Pregunta si pot unir-se a nosaltres i així comença la nostra aventura els tres direcció a Sangüesa. En Sangüesa em vaig trobar amb el primer dilema. En realitat va ser l’únic d’aquesta índole en tot el camí a pesar que anés perdent altres objectes com a sandàlies (vaig perdre dos parells) o el carregador del mòbil. Em van robar el pneumàtic que em compri a Huesca. Suposo que en muntar la tenda de campanya en el càmping i posar tot l’equipatge de la manera més ràpida possible per anar al mecànic al fet que m’arreglessin el fre davanter va fer que deixés el pneumàtic fora de la tenda i algú amic de l’aliè l’hi quedo… que li vagi bonic i se li rebenti tres vegades!!L’endemà ens acomiadem de Carlos que tenia més pressa que Andrés i jo. Si creia que el dia anterior havia estat bé és perquè no sabia que m’esperava les hores i dies següents…

Avanço dient que aquesta formació (Andrés i jo) va durar fins a Santiago!! (Haig d’admetre que en alguns moments vaig pensar que la bici d’Andrés no arribaria a la destinació, amic aquesta bici es mereix un monument!) I és que el primer dia junts es va carregar tres ràdios… jo per la meva banda tampoc vaig tenir sort i vaig trencar diverses vegades els filferros que subjectaven el trasportí vaja dos! Crec que sense aquests moments el viatge hauria estat molt més avorrit. Ens desviem a Pamplona per reparar les bicicletes però era 15 d’agost… festa en tota Espanya i totes les tendes tancades! Esperem l’endemà i ja em vaig canviar el pneumàtic posterior de pas.

Alto del Perdón

Viatjar amb Andrés va ser una petita odissea d’aventures inesperades. Pujar l’alt del perdó, el bany que ens vam donar a Torres del Riu o la baralla inesperada del taverner amb el borratxo que vam haver de suportar aquella càlida nit de Logronyo solament van ser les primeres. Aquell OSTIA PUTA!! En trencar Camino de Santiagoel pedal esquerre t’ho arreglo el mateix mecànic de Miguel Induráin en Estella. Aquelles dues hores perdudes esperant la tornada ciclista Espanya a Viana van servir per conèixer a Griselda, una noia catalana que estava fent el camí a peu. També vam conèixer a tres catalans que després ens vam tornar a trobar en Belorado, viatjaven el noi amb el seu oncle i una amiga seva que alhora el seu oncle era l’entrenador d’aquesta noia que resulta que és campiona d’Espanya d’atletisme i té el rècord dels 3.000m (no m’acordo si llisos o amb obstacles) en definitiva, gairebé conec tota les seves vides menys els seus noms!! Si alguna vegada llegiu això espero que us poseu en contacte amb mi perquè m’encantaria posar-me al dia i aprendre’m els vostres noms!! Mala mania la meva la de no preguntar…

Arribem a Burgos amb dues noies Nadia i Marie, d’Orense i francesa respectivament. Visitem a uns amics meus, David i Sandra que ens van portar a visitar la ciutat i vam anar a sopar a una sidrería. Gràcies a Nadia ens assabentem que l’alberg tancava a les 22:30 vam haver de travessar caminant tota la ciutat amb el temps pegat al cul per recollir les bicis i l’equipatge, tornar a la sidrería i dormir a casa de David i Sandra. Va valer la pena sense cap dubte.

Camino de Santiago

D’aquí partim una altra vegada sols i vam fer parada en Carrión dels Comtes on ens trobem amb una mega festa boja muntada per dos bars, tot un espectacle malgrat el soroll que formaven. L’endemà batem el rècord de quilòmetres per dia, van anar 130, els primers 17 quilòmetres van ser en línia recta i els 12 últims sense alforjas doncs els portaven amb cotxe a casa dels pares d’Helena, amiga d’Andrés i ara amiga meva. Tot un luxe poder disposar d’amics així. L’endemà reparem les bicis al matí i a la tarda Helena ens va ensenyar León, una ciutat de visita obligada on trobem la casa botins construïda per Gaudí, una catedral del segle XIII en reformes i un bon barri on passar l’estona amb el tapeo i una bona sidra.

Los tres descansando junto a Gaudí

Tot el bé s’acaba i els dies de descans també així que ens acomiadem d’Helena de i la seva família i vam tornar a la càrrega amb les nostres bicicletes. Pel que sembla vaig aconseguir fer que les vibracions que tenia en el manillar desapareguessin en un 90% així que estava considerablement content.

La cruz verdadera del Alto del Ferro

Parem a esmorzar en Astorga davant del palau episcopal que va fer Gaudí, pel que sembla li he agafat el gust de buscar edificacions de Gaudí fora de Catalunya. Després del petit descans vam ser a la recerca d’un dels punts mítics del camí francès, l’alt del Ferro. Consisteix en un port de muntanya considerablement dur on a la part alta del tot trobem una creu de ferro on la tradició ens diu que hem d’agafar una pedra, escriure o demanar un desig i tirar-la a la creu. Tot és molt senzill fins que descobreixes que hi ha més d’una creu de ferro pel camí i que per circumstàncies tu ja has tirat una pedra en la primera com d’altres pelegrins que, abans de la teva arribada, van pensar que aquesta primera creu impostora era l’altre que tots cridaven Alt del Ferro. Malgrat tot haig de dir que la segona i per conseqüència l’original, té moltes més pedres, pneumàtics i recamaras penjant de la creu, pintades i anotacions escrites desitjant pau i bon camí a tots els caminants que en la primera. Això serà suposo al gran treball de les guies que podem comprar avui dia, dels pelegrins que intenten ajudar una mica a futurs pelegrins.

Ascendir tant té coses divertides i això es diu descens. El millor de la pujada del Ferro és la baixada a tota velocitat perseguint un cotxe que minuts abans ho havia deixat passar. En aquells dies ja havia trencat el fre posterior i solament anava el davanter així que m’ho passi considerablement bé. La baixada acaba a Molina Seca, un poblet pintoresc on poder parar a descansar però nosaltres continuem fins a Ponferrada on vaig trobar el primer alberg per a pelegrins a donatiu.

L’endemà partim de l’alberg i a la poca estona avancem a una noia que la Camino de Santiagovaig reconèixer immediatament, la vaig veure sortir al matí una hora i escaig abans que nosaltres. Em crido l’atenció llavors i després també. L’avanço i li dono el bon camí com hi ha costum entre pelegrins, tot seguit després de pujar la costa espero a Andrés i tot seguit ella ens dóna un senyal amb la mà perquè l’esperem. La pobra estava esgotada portava una hora i escaig pedalejant perduda per arribar una altra vegada al poble i haver de començar de nou i la destinació va fer que ens trobéssim els tres just en el punt on ella es va equivocar. No ho sabia però acabava de conèixer al segon estel pelegrí del camí de les cinc en total que vaig conèixer. Vam recórrer al final tot el dia junts, passem un petit llogaret ple de vaques i vam fer l’ascensió a O Cebreiro. En arribar ens quedem sorpresos en veure aiguaneu caure del cel a 19 d’agost, sense paraules. Allí decidim passar la nit però va resultar que l’alberg estava ple i no teníem on dormir. Demanem permís al capellà per acampar en els terrenys de l’església i com Andrés no tenia un sac adequat per acampar el sacerdot ens va dir que ens deixaria una manta així que quedem a les 9 de la nit amb ell. Vam anar a dutxar-nos en l’alberg i ens vam posar a xerrar amb uns pelegrins quan ens vam adonar que ja eren gairebé les nou. Vaig ser el primer a preparar la bici i sortir xiulant per a l’església però en arribar ja estava tancada. Comencem a buscar al capellà per tots els racons de la terra. Estava plovent, feia una estona que ja no queia neu, comencem a bastonejar a una porta de l’edifici del costat de la parròquia per veure si trobàvem a l’home quan se’ns apropa una dona rossa que en la seva joventut segur que va ser bella, va començar a tirar-nos brega dient que estava farta que els pelegrins es passessin a l’hotel o hostal que era aquest edifici preguntant pel capellà, etc, etc… Li expliquem la nostra situació i el problema amb la manta i llavors ella ens va escoltar amb atenció i el seu rostre exprés la major compassió que es pugui reflectir en una persona. Ens va acollir a la seva casa després d’una persecució al taxi que ens guiava de nit i plovent. Allí vam poder conèixer-nos millor. Es diu Laura, canadenca que va viatjar a Espanya a fer el camí de Sant Jaume i enamorant-se del lloc es va quedar amb una bella caseta a la vista de les muntanyes. No sé si llegiràs això però si ho fas que sàpigues que vaig aprendre molt aquest dia i m’aficioni als tes.

Camino de Santiago

L’endemà ens acomiadem de Laura a la seva casa i continuem el nostre camí. També ens acomiadem a mig fer de Cristina en l’inici de l’alt del Poio però la perseverança d’aquesta noia va fer que ens agafés mentre nosaltres esmorzàvem. Haig de dir que ho passi malament en la baixada amb solament el fre davanter. El dia va ser dur i com el que no vol la cosa el camí ens va demostrar que és una prova no solament per als homes sinó també per a les seves muntures. Enmig del bosc es va trencar la cadena de la bici d’Andrés… amb el va recanviar de la baula de la cadena que tenia Andrés, l’eina per reparar la cadena que tenia Cristina i la meva manya vam poder reparar-la, això sí, embrutant-se les mans. Continuem fins a arribar a Sarria. Allí sí que ens acomiadem de Cristina i continuem fins a arribar a Portomarín. Andrés compra els bitllets d’avió per tornar a Barcelona. Ja solament queden 2 dies.

El dia va clarejar ennuvolat. Gens més sortir de l’alberg va ajudar a un noi que se li havia clavat la cadena entre els plats 1 i 2 i no aconseguien desbloquejar-la. Es fa olor en l’ambient la proximitat de Santiago, és com una lleugera brisa que et reconforta, et relaxa i alhora et dóna l’energia. Partim desitjant-li els bons camins corresponents a cada pelegrí i suposo que a algun no l’hi diríem perquè vam tenir un dia d’allò més complicat. Per començar es va posar a ploure amb moltíssima boira el que ens feia refrenar la marxa. Sabíem que era un dia clau i que no podíem fallar. Mentre el camí va ser per carretera anàvem en fila el més pegat possible per si teníem problemes. El camí es va desviar a través de la muntanya i un nou FOTRE! em fa mirar a Andrés. Se li havia tornat a trencar la cadena! El rostre de preocupació dels dos ho deia tot. Havíem d’arribar a Santiago doncs l’avió sortia l’endemà i els problemes mecànics ens perseguien. Andrés va treure la seva última baula de recanvi, teníem la meva manya però ens faltava l’eina de Cristina. Junts fèiem el triangle perfecte però sense l’eina… Al final i després de veure com ens avançaven tots els pelegrins a peu dient-nos Bon camí! (Bon camí? et pots ficar el bon camí per on et…!!) vaig pensar, Bon camí! vaig dir… Després de molta perseverança i de embrutar-nos els dits aconseguim arreglar la cadena. Vam tornar a avançar a tots els pelegrins i a pedalejar amb ganes direcció a la muntanya del Gozo on teníem pensat passar l’última nit quan en un moment d’indecisió en un encreuament torno a escoltar un nou OSTIA PUTA! Em giro i veig que Andrés no apareix en l’inici del camí. Començo a preocupar-me per ell, està trigant molt quan ho veig aparèixer amb la bici a coll literalment. Se li havia clavat la potència de l’adreça i no podia girar el manillar. No ho havia vist mai alguna cosa així. Vaig decidir afegir oli a sac però no entrava correctament a la potència pel que llevem el manillar i l’afluixem, quan em va girar per agafar el l’ampolla de l’oli veig que s’obre la potència alliberant literalment la meitat de les diminutes boletes i distribuint-les pel sòl de terra. Les cares de tots dos ho deia tot. Busquem les màximes boles possibles i aconseguim desbloquejar el manillar. Teníem por d’una altra avaria i no arribar a la destinació a temps. Andrés tenia l’avió a la tarda i havia de trobar la manera de retornar la bicicleta a casa, jo pensava que l’acabaria tirant a un contenidor… òbviament la bici es mereix molt més. Decidim acabar per carretera malgrat les ganes que teníem d’acabar-ho pel camí “original” però millor així. Les bicis no es van queixar més fins al final i vam poder descansar a la muntanya del Gozo.

Camino de Santiago

El dia D havia arribat. Vam despertar en l’alberg més gran que havia estat fins aCamino de Santiago aquest moment i la veritat és que més que un alberg sembla un camp de concentració… enorme! 5 són els quilòmetres que ens separaven de la capital. La tranquil·litat amb el que es pren un l’últim dia és abismal. Al final l’entrada és una mica complicada però vam ser dels primers a arribar a la catedral i tampoc vam fer molta cua per aconseguir la compostelana. Aconseguit l’objectiu ens quedava un altre… Menjar-nos la puñetera petxina! així que vam anar a un restaurant on també feien polp a la gallega. Tot Santiago és molt comercial, així perd l’encant però jo no hauria canviat res en aquest moment.

Lo prometido es deuda

Tenint en compte i mirant enrere tot el recorregut, fer l’entrada a Santiago juntament amb Andrés ha estat la millor opció. Hem estat companys de viatge però sobretot hem estat amics sense fallar-nos tot el camí. No sé com agrair alguna cosa tan gran com això però una vegada una dona m’explico en Ponferrada que en el camí tot es viu més ràpid, així doncs si pases amb un pelegrí durant un dia sencer és com si fóssiu amics durant un any, si són dos dies doncs dos anys… Imagina’t 12 dies junts! No havia pogut triar millor company per a semblant aventura.

Allí esperem a Cristina que una vegada més ens agafa per estar amb nosaltres a la tarda just abans que s’anés Andrés. La seva bici ja la tenia empaquetada en un de les moltes empreses que es dediquen a Santiago a transportar bicicletes. Andrés es va doncs per desgràcia gens és per sempre però em quedo a Santiago uns dies per descansar i aprendre una mica de la ciutat i com no, ho faig amb la companyia de Cristina. Ojala el temps i la destinació ens hagués donat més aventures junts… però això serà en un altre episodi.

Fi de la segona part.

Camino de Santiago

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.